Realment ens trobem en un moment en què els partits estan perdent importància en l’arena política. Ja no estem davant d’aquells partits de masses que mobilitzaven una gran militància i que eren la principal via participativa de l’estat de dret. Tot i ser necessaris en democràcia, és evident que s’han acabat convertint en una màquina endogàmica de creació de càrrecs polítics, i estan tan ocupats en accedir al poder i retenir-lo, que la lògica participativa ja no forma part de les seves institucions, en el sentit més propi de la paraula. Per tant, tenim una democràcia representativa -sistema en què el càrrecs electes “representen” el ciutadà a partir de la seva pròpia manera d’entendre l’interès general- on encara s’accepta que un partit polític no compleixi allò que deia en el seu programa electoral, perquè es tracta justament de dir el que volen sentir els seus electors; però després, un cop en el poder, faran el que sigui “necessari” fer en nom del “bé comú” o “interès general”; i això no sempre coincideix amb les aspiracions dels electors, atès que no s’accepta cap “mandat imperatiu”. Per tant, avui, la relació que estableix la lògica participativa amb la democràcia representativa es dóna, en bona part, quan el propi govern representatiu introdueix alguna eina de lògica participativa a través de consultes populars i/o altres vies de participació del ciutadà, que impliquin, això sí,  que la decisió ciutadana serà tinguda en compte.

En aquest sentit, els processos participatius i també el control (accountability) seran de gran importància per fomentar la socialització política i per aconseguir un nivell més alt de cultura també política -entenem com a tal el conjunt de creences, sentiments, valors i avaluacions predominants entre la ciutadania- , respecte al sistema polític del seu país i al lloc que ocupen dins el sistema. Aquestes dues eines sempre ajudaran a assolir una cota superior de democràcia: com més control exerceixi una societat sobre els seus representants i, alhora, com més cerqui participar-hi més enllà de la receptivitat que el govern tingui envers ells, més democràtica serà.

En els darrers vint anys, a les administracions locals catalanes (846 municipis) s’han dut a terme força experiències de bones pràctiques participatives, salvant distàncies amb l’últim fiasco de Barcelona, la consulta sobre la Diagonal, fet que a tots ens ve a la ment quan parlem d’aquests temes; però fins i tot en aquest cas, la ciutadania, en un  bon exercici de democràcia, va donar exemple de sentit comú i d’intel·ligència.

No cal insistir que dins la dicotomia participativa-representativa, són els governs locals, els partits a nivell municipal, aquells que més practiquen una lògica o democràcia participativa. Aquest fet ens portaria a concloure que la major democràcia en un sistema polític on domina encara la lògica representativa, és un govern de proximitat. Així, el nivell local el veiem com l’àmbit primordial on s’estableix una consciència de comunitat i es generen actituds cooperatives.

D’aquí poc prendran possessió dels seus càrrecs, nous alcaldes i regidors sortits de les eleccions locals del 22 de maig. En la seva immensa majoria són gent amb una alta dosi de voluntarisme, amb moltes hores de dedicació, sovint després de la jornada de treball habitual en les professions respectives; en temps de desafecció política cal altruisme -que des d’aquí volem aplaudir-, perquè, efectivament, des de la participació política local es pot contribuir a crear una base social àmpliament implicada en la comunitat i el país; i en conclusió, tots sabem que una societat serà més rica, com més ric sigui el seu capital social.

Pilar Blasco és sòcia del “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”.

Els nous consistoris elegits diumenge hauran de gestionar els recursos municipals en un escenari complex per al nostre país i la nostra societat. La situació i les expectatives de creixement econòmic no permetran l’increment dels ingressos fiscals si no es volen retreure recursos als emprenedors, frenar la capacitat per fer front als seus compromisos i mantenir un cert nivell de consum per part dels particulars. La demanda de serveis socials creixerà com a conseqüència de l’increment de persones afectades per la situació laboral. Projectes d’inversions previstos i en curs hauran d’aturar-se per la manca de finançament per l’absència de liquiditat del sistema financer. Els costos de l’endeutament financer augmentaran i els fons estructurals de la Unió Europea es reduiran. No es tracta de donar un missatge pessimista de la situació, sinó de transmetre una imatge clara, concreta, realista i sense embuts d’on ens trobem, per tal de poder anar per feina des del primer moment.

Durant la darrera dècada, els recursos econòmics dels ajuntaments han crescut força, però mai són ni seran suficients amb l’actual manera de funcionar del grups polítics i dels consistoris. No ens trobem en la situació de penúria de fa anys. Ara es tracta de ser uns bons administradors, de fer el que s’ha de fer amb més eficiència, reduint els excesos, els abusos i el paternalisme que tots coneixem i que encara existeixen en moltes de les prestacions i serveis públics. En definitiva, serà una etapa per posar la casa de cadascú al dia.

Això ho sabem la majoria, per molt que no ens agradi o no vulguem acceptar-ho. Per això, és necessari que els polítics parlin clar, sense embuts, que no intentin justificar situacions i responsabilitats, trasllasdant els problemes i la solució a altres institucions, fent de la situació una lluita partidista. És necessari que canviïn d’actitud respecte de tots els seus companys de consistori, per iniciar una etapa de concòrdia i col·laboració.

En tot això, tampoc hem de deixar de plantejar-nos la necessitat de racionalització, de redimensionament i de sostenibilitat de molts serveis dels nostres ajuntaments. El mateix que passa a les petites i mitjanes empreses, que la complexitat i la competitivitat del mercat les obliga a buscar dimensió mitjançant una estructura i estratègia de funcionament i gestió variable, també és necessari que els nostres ajuntaments promoguin la col·laboració i la concentració dels serveis entre municipis per trobar la dimensió eficient i competitiva, sense que això representi renunciar a la capacitat de control dels ciutadans i dels seus consells municipals.

Això és el que necessitem, en aquest temps i etapa que vivim, dels nostres regidors i governs municipals. Només així ens en sortirem de la situació actual. Serà una llarga etapa d’ajustos que no significa pas penúria, sinó fer les coses ben fetes.

Xavier Martí és president del “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”

- Quina valoració fa dels resultats de la consulta [sobre la independència] celebrada a Barcelona?
- Respecte les previsions la participació ha estat més alta, però si tenim en compte que el procés estava obert des del 12 de desembre, l’actual increment del sentiment independentista i la participació dels líders polítics és fluixa. I, per tant, demostra que aquest procés encara genera dubtes a molta gent malgrat declarar-se independentista.

- Després de dos anys, quina valoració global se’n pot fer?
- Cal tenir en compte que la sentència [de l’Estatut] marca un abans i un després. Després de la manifestació del 10 de juliol la centralitat del país s’ha mogut cada cop amb veu més alta i sense por respecte el trencament amb Espanya. La retallada del TC va provocar entre els catalans de diferents sensibilitats alguna cosa més que una simple fractura temporal. Aquestes consultes també demostren que la desafecció ciutadana no vol dir despolitització, els ciutadans tenen voluntat d’incidir en les decisions de la vida política del país. Ara bé, si aprofundíssim més en el vot d’alguns ciutadans també sorgirien alguns dubtes sobre el ritme d’aquest procés. Una gran majoria dels catalans, inclús els que han votat a favor de la independència, voldrien que aquest procés es fes amb un gran consens social, cosa que actualment no existeix.

- I ara què?
- Aquest és el gran problema d’anar a votar. Es creen unes grans expectatives que no poden aplicar-se el dia següent. Avui les preocupacions dels ciutadans, també pels que hem votat, estan a un altre nivell. Les preocupacions immediates són la situació econòmica, l’estat del benestar, els llocs de treball, com la Generalitat es pot consolidar, la viabilitat financera i els serveis públics. Les grans expectatives també acostumen a generar grans frustracions.

Xavier Martí és president del “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”.

En la conferència, titulada La feina d’ara és el nostre futur. 100 dies de canvi, el president Mas va assegurar que el país “és perfectament capaç d’enfrontar-se i superar les dificultats” i va destacar que “un país petit com el nostre, territorialment i demogràfica, sense massa poder polític i emparedat entre dues grans civilitzacions, Espanya i França, sigui capaç d’excel·lir en tants i tants àmbits, com la cultura, l’esport, la gastronomia, la recerca, la universitat o la docència”. El president va concloure que Catalunya “té immenses capacitats de fer front a les dificultats i superar-les amb nota i acabar sent un referent de qualitat”. Artur Mas va recordar que el país “s’ha hagut d’enfrontar a situacions molt més complicades i difícils” i va remarcar que “no és cert que no hi puguem fer front”.

El president va fer balanç dels 100 dies de Govern el dimecres 6 d’abril al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, a Barcelona, davant d’unes 300 persones, entre les quals es trobaven els membres del Govern, els secretaris generals dels departaments, directors generals, diputats, congressistes, senadors, membres del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) i del Consell Assessor per a la Sostenibilitat del Sistema Sanitari (CASost) i representants del món econòmic i social.

Llegeixi el discurs íntegre del president.

L’esforç per a la selecció dels nominats al “Premi Sentit Comú”, ens obliga a fer un seguiment i anàlisi de l’actualitat i de la situació social, econòmica i política de la nostra societat i de la vida pública i política. En referència al 2010, la conclusió ha estat clara: en un dels anys més durs i punyents des de la darrera mitat del sigle XX, s’ha posat de manifest el pragmatisme i el valor del “sentit comú” dels ciutadans i de la societat.

Els exemples són més que evidents i només cal recordar-ne algun: la moderació i l’actitud pacífica dels treballadors davant les diferents vagues laborals convocades; l’alt nivell de participació i civisme dels catalans en la manifestació del 10 de juliol en defensa de l’Estatut; l’acord voluntari de moderació salarial i entesa dels treballadors de Nissan per assegurar el treball i la viabilitat de la empresa; o l’increment de la participació electoral en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya; entre d’altres.

Altres iniciatives exercides amb la mateixa voluntat són els nominats i guanyadors del “Premi Sentit Comú 2010″, entregat recentment. Els vencedors van ser les Cambres de Comerç de Barcelona i València, el Cercle d’Economia i l’Associació Valenciana d’Empresaris per l’impuls del corredor ferroviari del Mediterrani; i les persones i empreses col·laboradores de Càritas i del Banc dels Aliments de tot Catalunya per la seva generositat i compromís social.

Observar que entre bona part de la ciutadania hi continua prevalent el sentit comú ens anima a vèncer el pessimisme. Aquestes actuacions són un motiu per a l’optimisme i la confiança. És l’esperit i l’exemple que ens agradaria veure en tots els debats i accions públiques i polítiques del nostre país, ja aquesta mena d’iniciatives són les que poden ajudar-nos a recuperar el prestigi i la confiança dels ciutadans amb la cosa pública, amb les nostres institucions i en els nostres polítics.

El sentit comú, en l’àmbit individual i col·lectiu, és el nostre principal patrimoni. Atrevim-nos a posar-lo en valor: ens hi juguem el futur.

Xavier Martí és el president del “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”.

Si un tema preocupa avui a la majoria dels ciutadans, és la situació econòmica i les seves perspectives de reactivació. D’aquí, que el contingut, el desenvolupament, les conclusions i els resultats de la recent ‘Cimera per la reactivació econòmica’ és un tema important per detecar per on poden anar les coses.

La imatge i el contingut de la reunió traslladada a l’opinió pública per part de la majoria de mitjans de comunicació, s’han centrat més en els punts conflictius de l’informe inicial del consell assessor (CAREC), les crítiques pel format de la reunió, la falta de possibilitat d’acord dels partits polítics de l’oposició i de les conclusions de la reunió, que en el diagnòstic i les possibles solucions que es plantejaven en l’informe inicial.

El document és llarg –48 pàgines– i el contingut complex d’entendre, però efectua un encertat diagnòstic i resum de la situació i ofereix possibles solucions, sense limitar la possibilitat d’existència i impuls d’altres.

Per responsabilitat, culturització econòmica i com aportació al debat ciutadà, seria convenient que s’efectués i difongués una síntesi imparcial del contingut de l’informe. No es pot obviar que el perfil tècnic i professional dels autors del mateix és de gran prestigi i el seu pensament ideològic molt transversal. Així mateix, la seva aportació no ve condicionada per interessos particulars.

Una altra qüestió és la conveniència, conseqüències i viabilitat social i política de l’aprovació i implementació de les propostes suggerides, decisió que correspon als partits polítics i als agents econòmics i socials. M’agradaria conèixer, si aquests comparteixen el diagnòstic i les seves propostes. No serveixen generalitats, ni posicionaments des de drets adquirits i que avui, des del meu punt de vista, no tenen viabilitat.

La situació és suficientment greu i important, però, en general, no agafem la qüestió amb el realisme i la gravetat que el moment requereix. Cal fer-ho des de la responsabilitat global de la funció pública i no des de la defensa exclusiva d’interessos particulars. És hora, sense pressa però sense pausa, d’obrir i airejar el present i el futur, replantejant-nos moltes qüestions. Recuperar el que hem perdut ja no és possible, però encara no és tard per renvolar el que ja no serveix i construir allò que encara no existeix.

En anteriors ocasions, el debat es plantejava a partir d’informes i propostes elaborades des dels partits polítics i els agents socials. No em sembla malament, en aquesta ocasió, que el debat s’efectuï a partir d’un informe més tècnic i possiblement menys parcial. La gravetat de la situació exigeix humilitat i amplitud de mires. No ens oblidem perquè, qui i com hem arribat a la situació actual.

Xavier Martí, president del “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”

No hay balance posible de los primeros cien días del nuevo gobierno de Catalunya –el próximo 7 de abril– sin considerar un dato significativo de la actualidad española: el disimulo con que parte de las administraciones regionales y locales están aguardando las elecciones del día 22 de mayo. Simula y disimula, aconsejaba el cardenal Mazarino a sus cortesanos.

Dicho en otras palabras. Mientras en Catalunya, el lenguaje oficial sobre la crisis ha adquirido crudeza (demasiada para algunos exponentes de la coalición gobernante que quisieran a un Artur Mas con mayores astucias comunicativas), en otras latitudes, la consigna es silbar. Silbar, silbar y silbar, pese al creciente desprestigio del Estado autonómico. Y si los pagos atrasados lo permiten, seguir silbando hasta después de las elecciones generales. Bajo algunas alfrombras españolas ya no caben más proveedores al borde de la quiebra y del ataque de nervios.

La sociedad tiende a aceptar ese disimulo. Después de quince años de crecimiento ininterrumpido y de una parranda inmobiliaria sin precedentes, muchos españoles quieren seguir creyendo en la teoría del paréntesis, alimentada con ahínco por los dos grandes partidos. El PSOE, para salir vivo del atolladero. El Partido Popular, para lanzarse al asalto de una mayoría absoluta que le proteja. El momento es de una gran insinceridad. En pleno ciclo electoral, la verdad no conviene a casi nadie. Y la verdad es que las cosas no volverán a ser como antes y que España deberá aceptarse como un país modesto. Sólo desde una inteligente modestia se podrá afrontar la recuperación.

El café para todos es más amargo en unas tazas que en otras. Si el lector alberga alguna duda al respecto, le recomiendo que lea durante unas semanas la prensa regional, en la que hay diarios de notable calidad. Todos hablan de la crisis, obviamente, pero con matices y suavidades dignas de estudio. Sí, es verdad, en algunas autonomías silban menos. En Galicia, sin elecciones a la Xunta, el ajuste parece que va en serio. En Murcia –donde sí hay elecciones– ha habido bofetadas por el recorte en la nómina de los funcionarios… Y en el País Vasco casi no pasa nada gracias al mullido colchón del fuero confederal.

En más de media España, la consigna es llegar al 22 de mayo como sea. En Catalunya –con una deuda elevada, con una creciente sensación de injusticia fiscal y con la oposición descuajeringada– el guión es otro. El relato catalán de la crisis es hoy el más áspero de la Península, junto con el de Portugal. Dos ejemplos. Los catalanes se interrogan desde hace semanas sobre la conveniencia de haber construido el aeropuerto de Alguaire en Lleida, mientras en la Comunitat Valenciana celebran con júbilo el aeropuerto sin aviones de Castellón, recién inaugurado. Los portugueses ya saben que tardarán muchos años en ver llegar el AVE a Lisboa, y en el Madrid oficial se sigue fantaseando con la expansión de “la mayor red de alta velocidad del mundo”.

Sobre esa asimetría se asientan los cien primeros días de Artur Mas. Y su paradoja es la siguiente: mientras en Catalunya ya se han disparado los mecanismos de refrigeración del entusiasmo convergente (señal de que la central atómica funciona bien), en Madrid la crudeza de CiU da un esmalte de seriedad al presidente de la Generalitat, puesto que en la capital saben muy bien cuál es el frenesí bajo las alfombras.

La experiencia de una crisis generalizada como la actual, que no es sólo económica y financiera, sino que pone en cuestión las estructuras tradicionales de prácticamente todas las instituciones sociales, nos sitúa a cada uno de nosotros, simultáneamente, entre las actitudes de temor y cerrazón por una parte, y las de coraje y apertura al cambio, por otra. No todo el mundo dispone de los mismos recursos personales para comprender el envite actual, pero además cada uno de nosotros responde de manera distinta en función del momento y del ámbito al que nos refiramos. De manera que no creo que en tiempos de zozobra como los actuales tenga mucho sentido pretender obtener una foto fija y clara de las reacciones de la sociedad catalana, porque ahora mismo vive un combate interior fortísimo entre el sentimiento defensivo de conservación y la conciencia clara de la necesidad de una transformación de la que no controlamos el punto final.

Una de las principales dificultades para salir del dilema es que la crisis nos ha cogido profundamente desconfiados respecto de las instituciones sociales en las que estamos incardinados. Lamentablemente, el largo periodo de crecimiento y de mejora del bienestar no llevó a una mayor credibilidad de las estructuras sociales que lo permitían, sino todo lo contrario. Las instituciones educativas, las sanitarias, las financieras, las culturales, las asociativas, por no hablar de las políticas, todas ya vivían su mayor descrédito antes de que se cayera el castillo de naipes de aquel crecimiento insensato que muy pocos advertían. Como he escrito repetidamente, la verdadera crisis educativa, por centrarme en una dimensión del caso general, la trajo precisamente la desaparición acelerada de las pautas organizativas de todos aquellos años de desarrollo sin cuartel. Otra cosa es que la desorganización no se haya hecho del todo visible hasta que ha cesado la abundancia y ahora resulte insostenible.

De manera que, incluso cuando ahora se acepta la necesidad de un cambio en profundidad en todos los terrenos, nadie sabe en quién confiar para pilotarlo. Las recientes elecciones sindicales en el sector educativo, a pesar de la grave necesidad de poner orden en este campo, han dado bajos índices de participación. Lo mismo ocurre en los liderazgos de las organizaciones empresariales, que son incapaces de aplicarse a ellas mismas los criterios de innovación y renovación que exigen al conjunto de la sociedad, y siguen apareciendo los mismos nombres de siempre, simplemente cambiando de silla. Por su parte, el mundo de las ideas queda atrapado en un par o tres de metáforas afortunadas que, a duras penas, interpretan una realidad ya pasada, por ejemplo, convirtiendo todo lo que tocan en “realidad líquida”. Pero son escasas las voces que se atreven a apuntar, con toda la complejidad necesaria, hacia nuevos horizontes. Y así sucesivamente.

Un caso particular es el de la política institucional y partidista. Absolutamente incapaz de salir del electoralismo, las grandes declaraciones se encienden y apagan a medida que se suceden las convocatorias electorales. Aquellos líderes que parecían tan seguros en campaña electoral, pasada esta desaparecen y permanecen callados hasta nuevo aviso electoral. Luego aparecen los siguientes candidatos a las próximas elecciones, que hablan con una seguridad hiperteatralizada y ridícula, hasta que pasado el nuevo encuentro volverán también al silencio, ya sea en el gobierno o en la oposición. Y no sólo eso. El fin de semana pasado pudimos escuchar a un Jordi Hereu envalentonado tratando despectivamente a los miembros del nuevo Gobierno catalán de “consellerets” y de “contables”. Sabiendo cómo acabó el gobierno de los suyos, quizás sería exigible algo más de modestia y contención verbal, aparte del bajo tono democrático que demostró por la falta de respeto hacia lo decidido por el pueblo catalán a la hora de elegir a sus representantes. Pero lo peor es que tal actitud de menosprecio indiscriminado genera aún más desconfianza si cabe, atrapando incluso a quien la provoca. Sabiendo cómo están las arcas municipales de la mayoría de nuestras ciudades -a Barcelona le acababan de reducir la valoración de su deuda pública-, pasadas las elecciones se va a descubrir la verdadera cara de sus finanzas y veremos a todos los alcaldes -incluidos los del PSC- haciendo también de contables, tijeras en mano. Y si al final Hereu se ahorra los manguitos de contable y el trabajo de los recortes, será porque ya no gobernará.

Estamos, pues, en un momento clave, pero atrapados en un círculo vicioso del que resulta difícil escapar. Sabemos que hay que cambiar, pero desconfiamos de todos y de todo. Nuestras posiciones a la defensiva aumentan la dificultad para salir del bucle. Y no adivinamos qué va primero: el huevo o la gallina, la generación de confianza o la capacidad para innovar. Como soy de naturaleza positiva y tengo la seguridad de que este país va a salir del trance, pienso que quizás el problema está en que no ponemos la atención allí donde ya despunta el futuro. A falta de liderazgos claros, quizás deberíamos buscar allí donde se encuentran las experiencias más innovadoras y de éxito, que las hay en todos los terrenos. Escuelas que funcionan muy bien; sistemas de autoorganización en centros de asistencia primaria; empresas innovadoras con gran capacidad de exportación; grupos de investigación de excelencia internacional; municipios bien administrados, grandes iniciativas cívicas en la sociedad civil… Hay que descubrir con urgencia la Catalunya que funciona bien y que en general se encuentra en las periferias -territoriales y conceptuales-, siempre más libres y creativas. Es por ahí que se está rompiendo el círculo.

Salvador Cardús, sociòleg i degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquells que treballem en empreses multinacionals coneixem perfectament com, en època de crisi, s’eliminen departaments duplicats i càrrecs que no aporten ni ofici ni benefici. Fa poc, la vicepresidenta espanyola i ministra d’Economia, Elena Salgado, va donar una solució per reduir el dèficit de la Generalitat: suprimir despeses i/o apujar el impostos. A més, aquesta setmana ha reiterat que algunes comunitats, com Catalunya, hauran de fer un “esforç molt decidit” per aconseguir reduir el dèficit.

Aquesta recepta arriba en un moment en què Europa funciona com una gran empresa multinacional amb la central a Berlín i amb la cancellera, Angela Merkel -cansada de finançar el salvament de la unitat europea-, vigilant amb lupa el que passa a cada país, i molt especialment a l’Estat espanyol a causa del pes específic que tenim dins la Unió Europea.

Certament, anàvem a la deriva fins que Merkel no ens va marcar el nord. Dins d’aquest context, certs ministeris com el d’Economia i el de Treball haurien de mesurar amb precisió les paraules, perquè, ara mateix, són simples executors locals de les decisions preses a Berlín.

Per això, pregunto fins a quin punt les recents declaracions de la ministra perjudiquen la seva imatge internacional. Merkel sap que Catalunya és l’única autonomia que ha presentat un pla fiable de reducció de despeses per al 2011, que els diners que reclama són només aquells que se li deuen per llei i que els catalans ja som els espanyols que més impostos paguem.

En definitiva, si Salgado continua sense aportar res substancial a l’economia europea i, a més, fa declaracions que deixen en evidència allò que hauria de saber, no descartem que Berlín demani a Madrid la supressió d’aquest ministeri com a mesura efectiva de reducció de despeses.

Si l’Estat espanyol tingués un mínim de sentit comú, no només pagaria puntualment el seu deute amb Catalunya, sinó que l’avalaria per a nous emprèstits raonables, per tal que el motor de l’economia espanyola funcionés a ple rendiment per fer sortir tot l’Estat de la crisi.

En tot cas, el més pragmàtic i creatiu seria que Salgado augmentés els impostos a la resta d’Espanya per pagar el deute que tenen amb Catalunya.

Miquel Ribera és membre del Consell Directiu de “SENTIT COMÚ” i coordinador de l’entitat al Bages.

Per favor, continuarem sense reformar a fons el PER (Plan de Empleo Rural) vigent a algunes comunitats? En un moment com l’actual en què es produeixen unes greus retallades en les inversions, reduccions en les prestacions socials, que s’estan abaixant sous i augmentant l’edat de jubilació, tot això per evitar que el país sigui intervingut, no deixa de ser un contrasentit la pervivència d’aquest subsidi absolutament anacrònic.

Si volem guanyar competitivitat, hem de posar fi a la cultura del subsidi que tenim implantada. Els fraus amb el subsidi de l’atur, l’absentisme laboral o les subvencions generalitzades són pràctiques que condicionen l’eficiència de la nostra economia i fan perdre competitivitat a les nostres empreses. I que, a més, dilapiden els valors i actituds que una persona ha de tenir davant la vida, l’estudi, el treball i la família.

I per descomptat, si parlem d’abusos en el sistema de subsidis, és hora de replantejar-se un autèntic tabú polític: la figura del PER. El 1984, Felipe González va posar en marxa el subsidi PER per als agricultors amb l’argument d’evitar la seva emigració i desarrelament. El PER és un club que per entrar-hi has de complir dos requisits: un, ser agricultor; i dos, viure a Andalusia o a Extremadura. Per tant, si vostè és agricultor i viu a Lleida o a Terol no hi té accés.

Com explica Manuel del Pozo en el seu article d’aquesta setmana, per cada 35 dies de treball (20 en alguns casos) tens 6 mesos de prestació d’atur i ens costa cada dia més de 2 milions d’euros (750 a l’any). Conegut de prop és un sistema pervers que provoca picaresca i que, sovint, entre empresaris i jornalers, genera una gran bossa d’economia submergida. Del Pozo remata el seu article dient “el PER es un sistema que fomenta la vagancia”.

I just aquesta setmana la ministra d’Economia ens obsequia amb unes declaracions certament provocadores: els catalans ens hem d’apujar els impostos si volem mantenir, o no reduir tant, el nostre nivell de benestar.

Si fem memòria, no fa massa anys que a Catalunya vam posar sobre la taula de les dades econòmiques la informació de les balances fiscals. Això va demostrar que eren possibles de calcular, que el nostre dèficit anual està al voltant del 9% del valor afegit brut català i que el sistema ens havia empobrit relativament. El principi d’ordinalitat s’havia trencat: tanta aportació havia jugat en contra de Catalunya, que havia perdut posicions en relació amb altres territoris. Per tant, és d’un cinisme elevat atrevir-se a proposar que encara ens elevem més la nostra tributació en comptes de començar a fer la pedagogia que el que s’ha de reduir és aquest nivell excedentari absolutament anormal i sense comparació dins de la Unió Europea.

En termes de balances fiscals, aquestes preocupacions d’esforç tributari relatiu també se les plantegen altres països com ara Suïssa. Detecto que aquestes temàtiques interessen més els empresaris que no pas els polítics. Els ho hem de fer entendre bé. Perquè el que també ens recorda la ministra és que el pressupost de Catalunya s’ha de retallar i força aquest any 2011. Abans que Catalunya, molts altres territoris (els receptors nets) haurien d’apujar-se els seus impostos.

Els vull recordar que ja fa uns anys el Tribunal Constitucional d’Alemanya va determinar que un excés d’aportació d’un territori era perjudicial per als seus ciutadans i empreses, i va limitar-ho a un màxim del 4%. Ara, els quatre landers alemanys més afectats per ser contribuents nets ja han demanat formalment una revisió a la baixa d’aquest sostre de dèficit. Hem de tornar a posar a l’aparador de les dades econòmiques els càlculs de dèficit i progrés relatiu de Catalunya dels últims anys, perquè les balances fiscals no són un tema de moda; són una obligació del govern, tenen l’obligació de facilitar-nos-les any rere any.

Per equitat, per incentivar l’esforç individual i col·lectiu, per eficiència, per afavorir el futur personal i professional dels membres d’aquest club PER, i per molts altres motius, ara del que es tracta és de reconduir el finançament de Catalunya. Per favor, com més aviat millor.

 Antoni Abad, president de la patronal Cecot.