Article de Manuel Castells, publicat a La Vanguardia el 25 de juliol de 2010

Pues sí, dice el 47% de los catalanes según el sondeo del Instituto Noxa para La Vanguardia realizado tras la manifestación multitudinaria para afirmar el derecho a decidir como nación. Pues no, sostiene el 36%. Nunca el sentimiento independentista había alcanzado un tal nivel. “Bueno”, dicen los escéptico-realistas, “¿y qué?”. ¿Adónde lleva esta exacerbación nacionalista? ¿Y cómo podrían conseguir la independencia? Este realismo ramplón olvida dónde germinan los cambios sociales: en las mentes de las personas. La psicología política y la experiencia histórica coinciden en señalar que cuando una mayoría social piensa algo contrario a lo proclamado en los frontispicios institucionales y cuando este pensar se hace práctica, son las instituciones las que cambian.

Ciertamente, hay resistencia al cambio, frecuentemente mediante represión. Pero si el cambio mental y social es profundo, el cambio institucional acaba teniendo lugar, en tiempos y formas que varían según los intereses en juego. En Quebec, al final se llegó de forma democrática al mantenimiento en Canadá, pero con un alto nivel de autogobierno, tras haber puesto a voto la independencia. En Escocia, de momento gobierna el partido independentista. En Bélgica se considera inevitable la separación de Flandes, poniendo fin a un reino unitario binacional que precisamente alberga la capital de Europa.

Pero aquí, ya andamos recordando el artículo 8 y advirtiendo que la sacrosanta Constitución (inteligente arquitectura de compromisos hecha para ser cambiada) es tan intocable como la España eterna de esencias mesetarias. Así las cosas, la cuestión de la independencia como objetivo se transforma en la independencia como proceso. Y teniendo en cuenta el arraigado pacifismo de la ciudadanía catalana, aun en condición de rauxa por el pisoteo institucional a su dignidad, la primera expresión de ese independentismo social se podría dar en el sistema político catalán. Las consecuencias más claras son la nueva hegemonía de Convergència (en menor medida de Unió) y la crisis del proyecto del PSC como partido bisagra entre socialismo catalanista y socialismo nacionalista español. Esto conlleva a la liquidación del tripartito en condiciones más tristes de las que en realidad mereció la experiencia. El independentismo populista de Laporta no despega (aunque puede cambiar si se radicalizan las posturas) y la esperanza del independentismo razonable que era ERC se diluye en el momento clave en luchas internas y maniobras florentinas sólo comprensibles para los iniciados.

E incluso Iniciativa, siempre buena gente, no se decide a entrar de lleno en la lucha por la autodeterminación. Así, parece que Artur Mas tendrá la responsabilidad de canalizar institucionalmente el vuelco ideológico producido en Catalunya. Su tarea no será fácil, porque hay dos peligros. Primero, una fractura ideológica en Catalunya si se radicaliza el españolismo de un sector minoritario pero amplio de la ciudadanía. No sería el 50-50 de Euskadi pero podría llegar a un 60-40 por las personas atemorizadas ante el avance del independentismo. Aquí, el pacto posible con un Montilla mucho más catalanista de lo que se cree disminuiría el riesgo de enfrentamiento civil. El segundo peligro es mayor: utilizar el sentimiento nacional catalán como arma de negociación de autonomía alternativamente con PSOE y PP como se hizo anteriormente. Dicha estrategia fue útil en su momento para obtener mayores cuotas de autogobierno, pero no integra plenamente el sentimiento nacional. Y es que mientras desde las instituciones españolas niegan la especificidad nacional de Catalunya, con anteojos de leguleyos que de tanto legajear se olvidaron de mirar a la sociedad, lo que se ha planteado en la conciencia colectiva es el derecho a ser quien se cree ser y decidir lo que se quiere ser. Esta afirmación nacional no se trapichea en los pasillos de una política desprestigiada.

¿Y entonces? Aquí hay que recurrir a lecciones de la historia y la geografía en situaciones similares. En último término, lo que ocurre en la sociedad civil es lo que decide la suerte de los procesos de cambio, siempre empujando, y a veces desbordando, los cauces institucionales. Por eso las entidades cívicas convocantes de la manifestación del 10-J se enfrentaron al intento de las instituciones de liderar el cortejo.

Un anuncio de los tiempos venideros: o los partidos e instituciones se suman a esa movilización de la sociedad civil, articulándola institucionalmente, o se verán superados por ella. ¿Con qué objetivos? No tiene sentido hablar de programa de independencia, porque si se plantea sería el resultado de un proceso. Lo inmediato es la afirmación del derecho a decidir, o sea, a un referéndum sobre la independencia vinculante en Catalunya con formas de negociación con el Estado español mediante una reforma de la Constitución. Pero la oposición del Estado español será durísima. Yahí es donde el proceso se complica, porque, bloqueadas las vías institucionales, sólo queda la desobediencia civil.

Se habla estos días en Barcelona de pagar los impuestos en una cuenta propia de Catalunya sustrayéndolos al Estado español, de bloquear el Parlamento español en votos clave mediante la ausencia en bloque de los diputados catalanes, de cursar miles de querellas legales contra las decisiones de la administración central, de boicotear la prensa de Madrid que miente sobre Catalunya, de boicotear Iberia, y otras formas imaginativas de expresar la determinación pacífica de los catalanes de que a las malas no van a poder con ellos. Porque no es sólo una cuestión de identidad sino de bienestar económico y social, como Flandes en Bélgica. Catalunya sabe que puede ser, en el marco europeo, un país productivo y competitivo hoy lastrado por una España montada, en buena medida, en una economía especulativa de la finanza y el ladrillo, eslabón débil de la economía europea. La necesaria solidaridad económica y social de Catalunya hacia una España en crisis requiere como contrapartida un respeto a valores fundamentales de una nación hoy en día negada y vilipendiada por quienes, en parte, viven a su costa. Así no, señores o señoritos. Pasó el tiempo del ordeno y mando.

Manuel Castells és sociòleg

U S’acaba el curs polític. Nota: suspens general. El Constitucional ha esguerrat l’Estatut. La política catalana no ha sabut respondre-hi amb prou contundència. La unitat catalanista ha estat precària a Catalunya i vergonyosa a Madrid. Entre uns i altres han donat als partits estatals la treva que desitjaven. Per acabar-ho d’adobar el Ministeri de Foment ha retallat inversions cabdals a les infraestructures del país. En les matèries troncals, doncs, la política catalana haurà de passar repesques.

DOS. La repesca serà dura. El poble català està fart de defensar principis obvis, de polítiques d’aparador, dels dirigents, de promeses incomplertes, d’incoherències partidistes, de copets a l’esquena, de perdre temps, de donar treves als adversaris, de mirar de reüll els reptes del futur. La història diu que les treves amb Madrid quasi sempre acaben contrariant els interessos de Catalunya. La història diu que la via pedagògica estil Campalans no es suficient. La història mostra que la política catalana no ha assumit encara el principi de Valentí Almirall: l’Estat no respectarà els interessos dels catalans si Catalunya no té partits independents i forts. La història ho diu: la única pedagogia possible cap els partits estatals es la convicció, la coherència i la unitat.

TRES. El president Montilla s’ha referit als danys morals que Catalunya està rebent de l’Estat; ha reclamat gestos per recuperar la confiança. Però gestos sense contingut no ens acontentaran. Volem respecte, realitats i continuïtats. Personalment penso que els danys morals són importants, però encara més ho són els patrimonials. Som una nació i ens volem autogovernar. Ho farem, diguin el que diguin el Constitucional i la classe política espanyola. Però ara no ens estem governant en plenitud, quan més ho necessiten; no disposem d’un Estat prou eficient quan més ens cal, no estem encarant els complexos reptes de futur que coneixem. No paga la pena dedicar-nos a la improductiva feina de llepar-nos ferides morals. La desfeta de l’Estatut no és només un problema moral, és sobretot un problema de futur. Tenim poques eines per desplegar l’autogovern, per intentar ser eficients, creatius i intel·ligents. Aquest és el problema real de Catalunya. La unitat dels partits és una qüestió de necessitat, de supervivència. La substitució de l’Estatut per un procés de rescat sense agenda serà una versió ingrata del vell peix al cove.

QUATRE. És imprescindible que els partits catalanistes entenguin que sense una unitat bàsica –catalanista– a l’entorn d’un projecte polític nacional, gradual i autònom, no sols no avançarem, sinó que retrocedirem. Espanya té el poder de l’Estat, de la caixa de tots i del butlletí oficial. I, a més, amb les coses catalanes són coherents. Van dir que passarien el ribot pel text que va sortir de Catalunya i l’hi han passat. Ara donaran peixet i proposaran treves fins que creguin haver desconcertat, avorrit i vençut del tot la societat catalana.

CINC. S’acaba la legislatura i a Catalunya s’ha d’obrir necessàriament un temps nou. La societat catalana haurà d’aprendre a treballar d’una manera diferent. Haurà d’aprendre a aprofitar els espais de sobirania econòmica i cultural que té, haurà de lluitar en totes les escletxes que sigui capaç de trobar en l’Estat i sobretot haurà d’aprendre a desplegar un projecte propi àmpliament recolzat que vagi més enllà de la lògica partidista i estreta dels actuals partits polítics. La societat catalana ha de renovar el seu propi projecte i ha de ser infinitament més exigent amb l’Estat, i també amb si mateixa.

Fa quinze anys ningú hauria pogut imaginar que la UOC arribaria a convertir-se en el que és avui: una universitat de referència, no només a Catalunya i a l’Estat, sinó arreu del món. La seva rectora, Imma Tubella, conversa amb l’Avui. Endavant la lectura.

Alain Touraine diu que la globalització ha implicat la ruptura entre l’economia i la resta de la vida social. ¿Podem atribuir la crisi a aquest trencament?

La globalització no és directament la culpable de la crisi. La crisi es deu a un canvi de la societat a nivell global. Un món en què les institucions polítiques estan en crisi i en què estan tornant a adquirir protagonisme els moviments socials, la societat civil. Touraine, doctor honoris causa de la UOC, ho ha estudiat durant molts anys, i ara més que mai el seu pensament sobre els moviments socials està d’actualitat.

L’economia domina les institucions socials i la política. Com poden, els moviments socials, convertir-se en un contrapès?

La crisi, que no només és econòmica, sinó també social i institucional, s’explica per un canvi del model de societat que no hem percebut prou ràpidament. Vivim la transició de la societat industrial a la societat de la informació, cosa que implica un canvi de model econòmic. Tots els moments de transició, i aquest n’és un de molt important, impliquen dificultats.

Concreti’m la transició.

Hem passat d’una economia industrial, fonamentada en els béns materials, físics, la màquina, a una economia en el centre de la qual hi ha els fluxos d’informació, de comunicació, el coneixement.

I una de les raons de la crisi és que no ens hi hem adaptat.

Hem entrat en crisi per moltes raons, però una d’elles és que no ens hem sabut adaptar prou ràpidament a aquest canvi de paradigma. Fins i tot hi ha qui nega que estiguem en una societat del coneixement! I és precisament per això que hem tingut problemes. Joan Torrent, professor de la UOC, diu que vivim tres crisis en una: la primera és d’infraestructura, la crisi dels mercats i del sistema financer; la segona és d’estructura, la crisi de l’economia real: a l’Estat espanyol una gran part del teixit productiu no disposa de les condicions adequades per a la competència en els mercats globals: sense empreses innovadores, eficients i competitives, no hi ha treball, ni creixement, ni consum, ni benestar; i la tercera és la crisi de superestructura: la crisi de les institucions i del seu encaix amb l’àmbit d’actuació econòmic.

Espanya n’és l’exemple.

Som poc competitius, tenim febleses en la productivitat a nivell econòmic i en educació estem a la cua d’Europa.

La societat civil es fa sentir poc: està afeblida?

Hi ha indicis que la societat civil està reaccionant, també a Catalunya. En temps de bonança la gent es relaxa, però quan la crisi fa forat la gent reacciona i la gent es qüestiona moltes coses que fins ara no s’havia qüestionat. A nivell global, però també a Catalunya i a Espanya, hem de tenir clar que el canvi de societat no es limita a afegir coneixement a la societat industrial. Estem canviant de paradigma. I com a país ens hi hem d’adaptar i hem de saber què volem ser.

Quines són les nostres opcions?

Fa pocs dies vam fer un acte acadèmic en què Edward Hugh va ser molt clar: hem de decidir si volem ser Argentina o volem ser Finlàndia. Espanya, per tota una sèrie de factors polítics, econòmics i socials, s’encamina cap a Argentina. En canvi, Catalunya té moltes possibilitats d’anar cap a Finlàndia. Pensi que la nostra història està absolutament lligada a la modernitat i a la innovació!

Com podem evitar que Espanya ens porti a l’argentinització?

Hem de deixar de banda els diagnòstics, les queixes i la resignació. Catalunya ha passat per moments en què, sense tenir les llibertats nacionals garantides, ha estat altament innovadora i creativa i ha aconseguit situar-se a l’avantguarda, no només d’Espanya, sinó també d’Europa. La Mancomunitat n’és un exemple. Catalunya, sense recursos naturals, només amb la voluntat i la capacitat emprenedora de la seva gent, va ser capdavantera en la transició de la societat agrària a la societat industrial. Ara ho podem tornar a aconseguir!

¿Els sotracs polítics actuals poden generar frustració?

Depèn de nosaltres. I és per això que confio en la societat civil. Ramon Trias Fargas va dir que seríem independents perquè ens hi obligarien les circumstàncies.

Ara ens hi obliguen?

Sí. I el que diu Edward Hugh és fonamental: què volem ser? Jo vull ser Finlàndia i no Argentina. I estic convençuda que un percentatge altíssim dels ciutadans del país també ho volen.

Vet aquí l’independentisme pragmàtic. Ferran Mascarell ho formula afirmant que l’Estat ha de ser artífex de benestar i no pas de malestar.

Aquesta és la clau.

¿L’Estat espanyol, entès com a administració pública, esdevé un obstacle per al nostre potencial econòmic?

Sí, però també hem de fer autocrítica. Hem de fixar, d’una vegada per totes, les nostres prioritats. Si volem fer un canvi de model i volem ser competitius, si volem superar la crisi dels mercats, la crisi de la competitivitat i també la crisi institucional, hem de posar al centre de les seves prioritats l’educació i la recerca.

A Espanya s’ha reduït la dotació en recerca.

I quan la dotació en recerca es redueix a Espanya, també es redueix a Catalunya, però no tinc clar que hàgim de donar únicament la culpa a Espanya. Perquè si posem al centre de les nostres prioritats l’educació i la recerca, és perquè sabem quin país volem, i aquesta és la qüestió clau: quin país volem que sigui Catalunya?

No ho sabem?

No. Els pressupostos haurien de ser un indicador de quin país volem.

Què li diuen, els pressupostos?

Em diuen que no volem un país intensiu en coneixement.

Això és la mort?

Això és anar cap a Argentina i no cap a Finlàndia. La UE, malgrat els Estats, ha optat per no disminuir sinó augmentar els pressupostos en recerca en un 12%. Una dotació molt semblant a la dels EUA: Obama, ja en el seu discurs inicial, va dir que si els EUA volien ser competitius, havien d’apostar per l’educació.

¿El futur depèn del coneixement vehiculat a través de les noves tecnologies?

A Catalunya i a tot el món. De coneixement n’hi ha hagut sempre, però les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) l’han fet accessible. Això és una revolució, equivalent a la que va suposar la impremta en el seu moment.

Què ofereixen les noves tecnologies per superar la crisi?

Si aprofitem els beneficis econòmics de la xarxa, ens en sortirem. La xarxa és fonamental per a la internacionalització de l’economia: el nostre mercat ja no és Espanya, sinó tot el món. I la xarxa també implica un canvi de valors, diferents dels de fa trenta anys. Xarxa és col·laboració, cooperació, transversalitat, democratització en el sentit ampli de la paraula, i no jerarquia.

¿La xarxa ha de ser un antídot contra la fragmentació social?

Ho ha de ser. Facilita l’accés a l’educació i permet noves organitzacions del treball. Fixi’s que a l’inici de les TIC es parlava molt de la divisòria digital: no existeix! Amb Manuel Castells vam dirigir el Projecte Internet Catalunya a la cerca d’aquesta divisòria social i vam concloure que l’única divisòria és generacional. Jo mateixa vaig fer cerca sobre el terreny. I al Raval, ja al 2002 i al 2003, la immigració llatina, bengalí i subsahariana mostrava els seus fills a través de les webcams dels locutoris. Feien un ús comunitari d’internet! I això vol dir que als països d’origen d’aquests immigrants, al Marroc, a l’Amèrica Llatina o a l’Àfrica subsahariana, també tenien accés, ja en aquells anys, a internet! No existeix la divisòria econòmica. El que tenim és un canvi generacional: els joves, avui, tenen uns valors molts semblants als del pensament llibertari de Kropotkin: col·laboració i cooperació.

Sumem a la crisi econòmica una revolució cultural. Quina societat tindrem?

La societat depèn del que nosaltres siguem capaços de construir. El problema, per tant, sorgeix quan no sabem què volem construir. Durant la Transició, el nostre anhel era Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, i a partir d’això vam ser capaços de construir un consens amb una base compartida, comuna. Avui, o som capaços de començar a construir el país amb les escletxes de sobirania que tenim, o no ens en sortirem. Fins i tot li diria que potser hauria valgut més que ens haguéssim esmerçat a buscar escletxes de sobirania i aprofitar-les en lloc d’afrontar un procés tan desgastador com la reforma de l’Estatut. Recordi el cas de TV3: durant molt de temps vam ser alegals, però ningú es va a atrevir a tallar-ne la connexió.

Josep M. Bricall s’expressava en termes similars fa pocs dies.

Negociar amb Madrid ens és molt còmode, però seria molt més efectiu que dediquéssim la nostra passió i esforços a construir la Catalunya que volem.

¿El nostre gran error ha estat no construir una administració eficient, com em va dir Bricall?

Exactament. Durant la tramitació de la llei de l’administració pública a Catalunya vaig fer un informe en què vaig demostrar que teníem enormes possibilitats per innovar: podríem haver construït una administració diferent de l’espanyola, molt més flexible i eficient. Però vam optar per copiar els vicis de l’administració espanyola.

Som un país emprenedor i dinàmic, però ¿copiem els vicis de l’administració pública espanyola?

També hem sabut tirar endavant iniciatives innovadores, com ha estat la UOC. La nostra diferència és la nostra excel·lència. I li poso l’exemple de la nostra universitat: hem hagut de ser altament innovadors, a vegades ens hem equivocat, evidentment, però ens n’hem sortit! El 1994 vam ser capaços de pensar que una universitat per internet era possible. Això ens va obligar a repensar el model educatiu i a innovar. Diferenciació vol dir innovació: a Catalunya hem d’innovar.

¿La construcció nacional passa per la innovació?

Segur. I l’hi dic amb tota contundència: o innovem en el tipus de societat que volem o no anirem pel camí òptim.

L’administració pública catalana afavoreix avui la innovació?

No tenim el control sobre els nostres propis recursos i per tant hem d’administrar el que tenim, insuficient, com podem. Tot i que encara que els nostres recursos siguin pocs després de contribuir a Espanya, i malgrat que Espanya aposti per ser Argentina, tenim la capacitat per decidir quines són les nostres prioritats i podem aspirar a ser Finlàndia.

Catalunya i societat xarxa: hem assimilat bé aquesta revolució cultural?

És una qüestió generacional i depèn dels sectors. Tenim avantatges com són el nostre tamany, la posició estratègica al mapa, la condició de societat oberta i inclusiva que ha sabut fer de la immigració un valor. Però tenim una estructura empresarial, de microempresa, que encara utilitza poc les TIC: amb els nostres potencials, si aquestes empreses empressin les TIC, podríem fer un salt endavant. Encara no som una societat xarxa, però tenim condicions per convertir-nos en un node de la societat xarxa. Podem ser node de l’Euroregió, del sud del Mediterrani, però ens hi hem de posar: deixem els discursos de banda i pensem com podem utilitzar l’aeroport i el port per avançar. Enlloc de perdre el temps viatjant a Madrid i definint-nos, li insisteixo que hem d’aprofitar les escletxes de sobirania que tenim per començar a construir el nostre país.

La crisi econòmica, política i de relacions amb l’Estat fa més urgent que mai aquest enfocament?

Sens dubte. Els ciutadans hem de fer activisme civil, aquesta és la nostra gran esperança. I després de la manifestació del dia 10 de juliol soc altament optimista sobre les nostres possibilitats. Va ser una manifestació absolutament transversal, d’orígens, edat, lingüística…

Malgrat Espanya, Catalunya serà Finlàndia?

Certament, malgrat el que faci Espanya, Catalunya serà Finlàndia. Però només ho serà si hi aspira. Perquè si ens limitem al peix al cove, el nostre futur és Argentina. Per ser Finlàndia, hem de tenir un model clar i hem de començar a construir i aprofitar molt més del que hem fet fins ara les escletxes de sobirania. Els moments de gran creativitat de Catalunya, com va ser la Mancomunitat, han estat quan Catalunya ha tirat endavant i ha pres la iniciativa malgrat els entrebancs que li ha posat l’Estat. Esclar que tenir un estat propi ens facilitaria les coses, però mentre no en tinguem, és tant o més indispensable articular un projecte de país a llarg termini. Hem de saber cap on anem.

¿El nostre futur passa per aprofundir en la nostra diferència?

Passa per potenciar la nostra creativitat, esperit emprenedor, i per potenciar els nostres recursos naturals, que són les persones: l’educació és fonamental. Perquè tant a Espanya com a Catalunya s’ha d’adaptar l’educació als nous temps: les metodologies i les estructures educatives s’han d’adaptar a la societat del coneixement. El poder de les TIC no és que totes les escoles tinguin una aula d’informàtica, les TIC han d’impregnar tot el procés d’aprenentatge. Estem vivint un canvi cultural, un canvi de valors.

Catalunya farà aquest canvi cultural?

Hem d’acceptar que el món ha canviat i hem de pensar com podem aprofitar en positiu aquest canvi: ens hi hem d’adaptar. La clau és fixar-nos en l’habitació dels nostres fills, en la seva forma d’accedir als mitjans de comunicació, de comunicar-se, de relacionar-se. Tenim potencial i prou escletxes de sobirania per ser el que nosaltres vulguem. I tenim una societat civil molt viva i activa per empènyer els nostres líders a prendre decisions.

Imma Tubella és rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Catalunya no és autosuficient en res. Fins i tot hem d’anar a comprar rovellons a l’Aragó o a l’Europa de l’Est. La nostra indústria, que és fonamental per a l’economia catalana, és bàsicament transformadora: importem la primera matèria, la transformem i la venem en forma de productes acabats. Fa 100 anys, els empresaris catalans deien sentir-se més espanyols que ningú, ja que el 100% del seu mercat era l’espanyol, tal com els ho recordaven constantment els polítics centralistes. El 1995 –fa 15 anys–, el polític del PP Alejo Vidal-Quadras explicava en un article que Catalunya venia el 70% de la seva producció a la resta de l’Estat, i recomanava als empresaris que anessin amb compte a l’hora de fer manifestacions hostils contra el poder central. Ja havíem baixat el percentatge un 30%. En l’actualitat, els productes catalans –des del cava fins als cotxes o els llibres– es venen en tres blocs, més o menys equivalents: un 33% va destinat al mercat espanyol, un 33% el consumim nosaltres, a Catalunya, i un 33% és exportació fora de l’Estat. El procés de liberalització de l’economia espanyola, la integració a la Unió Europea i la globalització han rebaixat el pes de les vendes a la resta de l’Estat. Espanya és un mercat important, però el percentatge és a la baixa.

La producció catalana es pot mesurar també per les plantes de propietat catalana situades a l’exterior, que deuen ser al voltant de 200, distribuïdes arreu del món, però sobretot a la Unió Europea, a Mèxic i a la Xina. O bé per casos no tan excepcionals com el de Mango, que no produeix res del que ven en territori català o espanyol, però que és una potència mundial. En els dos casos, el centre de decisió és a Catalunya.

En tot cas, i com deia Joan Trullén, un economista seriós i de prestigi –Visca España, AVUI, 11 de juliol–: “Catalunya constitueix l’espina dorsal de la capacitat competitiva espanyola”. Dels onze sectors industrials amb què es classifica l’activitat industrial, explicava, set són liderats per catalans; la mateixa relació que la dels jugadors del Barça a la selecció espanyola, campiona del món de futbol. “Catalunya –definia Trullen–, aporta el gruix de la capacitat exportadora espanyola: un 250% més que Madrid, el País Basc o el País Valencià”.

La tradició històrica dels empresaris catalans ha estat de temor davant del poder polític que representa Madrid. De forma periòdica, en els darrers 200 anys es produeix de tant en tant a la resta de l’Estat un boicot contra els productes catalans, una amenaça contra els seus empresaris, o bé menysteniment per les nostres iniciatives. ¿Recorden aquelles manifestacions del president d’Endesa fa cinc anys dient que no volia ser un “empleado” de La Caixa, quan Gas Natural presentà una oferta pública de compra d’aquella empresa? O el president de la Confederació Espanyola d’Empresaris, fundada per un català –Carles Ferrer i Salat–, dient que aquella oferta era “tacaña, o sea catalana”? Potser és hora de començar a recordar que l’economia catalana és fonamental per a l’economia espanyola.

Sábado 10 de julio, gran manifestación de protesta por la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut con gritos mayoritarios a favor de la independencia. Domingo 11 de julio, sólo 24 horas después, multitud de catalanes celebran la victoria de España sobre Holanda en la final del Mundial de Sudáfrica. ¿Independentistas que apoyan a la selección española? ¡Los catalanes deben de ser esquizofrénicos!

La demencia colectiva es, ciertamente, una interpretación de lo acaecido el pasado fin de semana. Pero no es la única. Ni siquiera es la más razonable. Al fin y al cabo, sólo un loco puede pensar que cientos de miles de ciudadanos han enloquecido simultáneamente. Hay que buscar explicaciones alternativas. Ahí va la mía: todo el mundo sabe que en la selección española que compitió en Sudáfrica predominaban los jugadores del Barça, se jugaba con el estilo del Barça y se usaba la mecánica memorizada y la estrategia del Barça. El director de orquesta era del Barça. La seguridad defensiva era del Barça. El control del centro del campo era del Barça. Los goles (¡todos los goles!) fueron marcados por jugadores del Barça. Los medios de comunicación y los españoles en general hablaban con respeto de los jugadores del Barça: los alababan cuando se lo merecían, les agradecían su buen trabajo, su entrega, su talento y sus conocimientos adquiridos en la Ciutat Esportiva. Incluso aplaudieron a rabiar a Tito Vilanova por diseñar la jugada del córner que Puyol cabeceó a la red alemana en la semifinal. Vicente del Bosque, ex jugador del Madrid con un comportamiento exquisitamente caballeroso, nunca ocultó que el estilo de España era el que se veía cada domingo en el Camp Nou y expresó repetidamente su gratitud al Barça.

Yo mismo fui testigo de ese sentimiento de respeto y agradecimiento cuando el día antes de la final hasta tres personas anónimas que me reconocieron por las calles de Madrid me pararon, me felicitaron y me pidieron que diera las gracias al presidente Joan Laporta por haber construido el gran equipo que fue la base de la selección que acabó ganando el Mundial.

¿Por qué les explico todo esto? Pues porque pienso que muchos catalanes estarían dispuestos a aceptar a España si ésta fuera el reflejo de la selección del 2010: una España donde la gente de Catalunya fuera tratada con respeto institucional, con deferencia ciudadana, con buena educación y, cuando se lo mereciera (como en el caso del esfuerzo fiscal), con agradecimiento. De hecho, mirando hacia atrás, supongo que esa buena sintonía y ese respeto hacia el Barça que reinó en la selección española durante el Mundial es la sintonía y el respeto hacia Catalunya con los que personas como Jordi Pujol soñaron durante décadas. El clima de la selección se parecía al clima de cordialidad entre nacionalidades que había durante los primeros años de la transición, clima que llevó a muchos a creer que el encaje de Catalunya en España era posible y era deseable.

mayoría absoluta y ya sin necesidad de pactos del Majestic, el PP de José María Aznar se transformó en un despótico partido nacionalista y empezó una cacería de brujas catalanas en la que todo parecía valer para ganar votos: mentiras sobre supuestas persecuciones lingüísticas, boicots económicos, insultos a la inteligencia de la población, desprecio y menosprecio a los líderes políticos catalanes, falta de respeto por las decisiones tomadas por el pueblo de Catalunya, bilis, fomento del odio y utilización arrojadiza de la constitución. Todo esto, alimentado por una pandilla de diplodocus intelectuales y vuvucelópodos mediáticos, acabó por contagiar esa mentalidad jurásica a una izquierda cuyo tradicional anticatalanismo estaba aletargado desde la muerte del dictador.

Los ataques a las legítimas aspiraciones de autogobierno de Catalunya empezaron a venir, pues, de los cuatro costados. Y así se llegó a la famosa sentencia con la que un desacreditado tribunal repleto de jueces caducados, recusados y muertos declaró que lo que había pedido el pueblo catalán en un referéndum, que había aprobado el Parlament de Catalunya y las Cortes españolas y que había firmado Su Majestad el Rey no era constitucional (por cierto, vaya papeleta la de Su Majestad, firmando documentos ilegales). El sueño del encaje de Jordi Pujol se iba desvaneciendo y el espejismo de la transición estaba dando lugar a esa realidad desértica, inhóspita e insoportable para una gran parte de la ciudadanía de Catalunya. Aquel marido con el que se había casado a regañadientes hacía treinta años se había convertido en un ogro salvaje que coartaba su libertad. El matrimonio era ya demasiado incómodo para hacerla feliz… y, por primera vez, el divorcio aparecía como la única salida para una mayoría. De ahí las proclamas de independencia durante la manifestación.

Decía Ramon Trias Fargas que Catalunya no sería independiente hasta que no se la obligara. La masiva protesta del sábado no refleja esquizofrenia en los catalanes. Más bien demuestra que una España en la encrucijada está obligada a tomar una decisión: si quiere que el matrimonio sobreviva, debe aplicar el espíritu de la selección campeona del mundo al resto de la sociedad, la política y los medios de comunicación. Si, por otro lado, a España no le importa que se cumpla el sueño de Trias Fargas, sólo tiene que dejar que sus políticos y sus medios sigan empujando a Catalunya hacia la independencia a base de comportarse como auténticos españosaurios.

Xavier Sala i Martin és economista.

El primer fet objectiu que se’n deriva de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut és que ha posat en dubte la capacitat de l’Alt Tribunal per actuar de forma eficaç i eficient en un marge de temps raonable. Però el retard no és un fet casual. Les deliberacions dels magistrats han semblat en moltes ocasions més aviat un debat polític que no pas un debat judicial. Agrupats en dos blocs gairebé monolítics –conservadors i progressistes– els membres del TC han donat la impressió d’estar més pendents de preservar la fidelitat a aquells partits que en van propiciar el nomenament que no pas a l’anàlisi exclusivament tècnica i jurídica del text estatutari.

A falta d’un estudi exhaustiu de tot el contingut, sembla fruit d’un exercici final de consens entre tots els magistrats per evacuar un text que pogués resultar assumible per a totes les parts enfrontades. Aquesta tesi de la recerca d’un equilibri explicaria que l’Alt Tribunal hagi deixat intacta, per exemple, la referència a la «nació» del preàmbul de l’Estatut i que, a corre-cuita, hagi trufat en paral·lel el text redactat pels magistrats de referències constants a la «indivisibilidad de la nación espanyola». Passa el mateix amb el capítol referit a la llengua, del qual ha quedat preservat el model d’immersió lingüística a les escoles catalanes, però, al mateix temps, el tribunal assenyala com a anticonstitucional la referència que el català serà «llengua preferent» per a les administracions i mitjans de comunicació públics. En canvi, el tribunal no ha guardat cap equilibri i ha assenyalat sense cap mena de matisació la seva oposició als articles que fan referència a la magistratura, la bilateralitat i el finançament.

Sens dubte, Catalunya ha patit una retallada substancial en el projecte d’Estatut que els ciutadans van votar en referèndum i, consegüentment, és natural que s’articuli una resposta que faci visible aquest malestar en defensa de la pròpia dignitat com a país i societat. Però, en primer lloc, la sentència s’ha d’acatar, malgrat que no es comparteixi. Ara és el moment de la unitat de totes les forces polítiques, econòmiques, polítiques i socials, deixant de banda els matisos i els interessos particulars.

La greu situació política generada per la sentència s’afegeix a la greu crisi econòmica i, per tant, és imprescindible que Catalunya i Espanya no es distreguin i facin tot allò que sigui possible per assentar les bases, com més aviat millor, de la recuperació econòmica. Així doncs, ara toca unitat, serenor i, sobretot, mantenir les ambicions ja expressades en el seu dia però que ara hauran de ser assolides per altres vies que, d’una manera menys vistosa, poden resultar igualment efectives. És qüestió de posar-s’hi.

Xavier Martí és president del “Grup cívic d’opinió SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”

U: Tinguem-ho present: la manifestació ha estat molt important, però poc més que una joiosa demostració. El moment de la veritat comença ara. Massa sovint el poble català s’acontenta amb grans esclats que després deixa esllanguir fins a fer-se imperceptibles. Ara toca continuïtat en les vindicacions, i claredat i to d’unitat en la política i la societat catalana. Cal que la política espanyola entengui que el problema és de fons. La sentencia ha de suposar una inflexió inequívoca en la política catalana i en la seva manera d’afrontar la relació amb l’Estat. Ens hem de mentalitzar. La resposta tindrà la seva fase més aguda durant tota la propera legislatura.

DOS: Penso que el Parlament ha de fer un darrer gest de màxima expressivitat simbòlica com a última mesura abans de dissoldre’s. Les institucions municipals tenen la possibilitat de fer coses conjuntes. Les entitats cíviques tenen marge per mostrar-se més bel·ligerants. Passat l’agost tocarà campanya electoral. Serà una campanya centrada en la doble crisi que ens encotilla: l’Estat i l’economia. Els partits hauran de ser precisos. Catalunya i l’Estat, Catalunya i la crisi. No és poc. Els ciutadans –desafectes amb la política– no acceptaran missatges buits, ni campanyes demagògiques, ni receptes vàcues bassades a criticar els contrincants sense oferir propostes clares. Les mitges veritats i les ambigüitats seran castigades. Davant la negació de l’Estatut el poble exigirà claredat, concisió i veritat. Qui millor ho expressi amb més facilitat guanyarà les eleccions. Qui les guanyi no ho tindrà fàcil. Haurà de ser capaç de configurar un govern fort; haurà d’aconseguir mobilitzar una gran majoria social inequívocament catalanista i disposada a donar consistència a un ideari renovat de país, a una voluntat compartida de futur i a un dibuix precís del model d’Estat que necessitem.

TRES: Em sembla clar que la sentencia haurà suposat la confirmació d’una nova fase del catalanisme. El catalanisme, des de meitats del XIX i fins avui, s’ha configurat agregant la voluntat de recuperar la cultura, el dret a ser nació i la democràcia. El catalanisme d’ara hi sumarà la voluntat de tenir un estat adient. La resposta dels catalans ha de ser aquesta: la exigència d’un estat que respongui amb eficiència als seus interessos i necessitats. Cultura, nació, democràcia i Estat seran el fonament del catalanisme vintiucentista. Els catalans voldrem per sempre un estat eficient i propi. Si és exclusiu o és compartit només dependrà del fet que en el futur sigui possible un pacte entre iguals. Personalment sóc partidari de situar les relacions amb l’Espanya actual -espanyolista i uninacional- en aquest imperatiu: només serà possible establir-les des d’un pacte entre iguals.

Penso, per tant, que la sentència obligarà els voluntariosos federalistes catalans a moure fitxa: ens haurem de desplaçar cap a l’opció de la independència sense renunciar al nostre afany federalitzador. Per dir-ho d’una altra manera: l’Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència, però la Catalunya que volem tampoc ha de renunciar al seu afany de federalització amb els pobles que l’envolten, siguin a Espanya o a Europa. Per dir-ho a la inversa: si a Espanya hi ha algú que es vulgui federar amb els catalans per construir un estat en igualtat de condicions, ja ens ho diran. Entretant mirarem de construir una nació i un Estat que pagui la pena i estigui a l’alçada dels reptes que tenim.

Necesitaría escribir el artículo más triste esta noche. Vengo de la manifestación, pero la respuesta cívica catalana a la lóbrega y ácida letra pequeña de los magistrados del Constitucional no consigue alegrarme. No consigue el éxito de la manifestación calmar mi inquietud sobre el futuro de Catalunya, un futuro que, respondiendo a la visión aznarista de España, puede desembocar en una división a la vasca en dos comunidades. Necesitaría escribir el artículo más triste, escribir: “La noche de la lengua catalana está cantada y tiritan a lo lejos los astros del Constitucional, indiferentes e insensibles a todo lo que ignoran”. Necesitaría escribir: “Yo la quise, a España, pero ella nunca me quiso como soy”. Necesitaría liberar mi decepción también por la falta de inteligencia de estos supuestos sabios del TC: han ejercido de separadores; y han armado de razones al independentismo, que es el gran triunfador de la manifestación. Cierto: los moderados también estaban allí. Seguramente eran mayoría, pero callaban. El TC les ha dejado sin palabras. ¿Qué palabras pueden articularse en favor de la concordia cuando el más alto tribunal te obliga a escoger entre sumisión o insurrección? Los moderados somos los grandes derrotados del TC. ¡Eugeni Gay, que gran oportunidad perdiste! Podías haber protagonizado un gesto verdaderamente trágico: dimitir antes de firmar una sentencia que llega a preguntarse, con retórico cinismo, si alguna vez en la historia una de las dos lenguas oficiales fue perjudicada.

Pero no escribiré este artículo triste. Los moderados no liberamos las vísceras. No podemos rendirnos a la lógica extremista que conduce a un conflicto de incalculables proporciones. Nada está perdido. La recelosa ambigüedad del TC permite, como observaba el glacial ojo de Juliana, muchos años de batalla judicial. Todo será ahora crudo, difícilmente masticable: antipático. Los jueces se han cargado los restos de simpatía que quedaban en la relación entre Catalunya y España. Se han cargado incluso el mensaje cándido y emotivo de la selección de fútbol. El simbolismo de la roja seduce a muchos catalanes, pero otros muchos, seducidos o no, asocian inevitablemente el novedoso y atractivo triunfo deportivo al viejo y áspero trágala. La relación entre Catalunya y España deriva hacia el pleito insomne. La unidad civil catalana peligra. Pero la Europa económica desautoriza cada día a los jueces perdidos en su pura nación española. Eurocatalanismo. Con frialdad, sin resentimiento, pero tampoco ya con ingenuos sentimientos de concordia, los moderados catalanes intuimos que sólo nos queda un horizonte: Europa. La intensificación de la UE es inevitable: de ella depende la supervivencia de la economía continental, y a ella nos conduce el mundo global. A más Europa, menos España. No es deseo ni ideología: es pura constatación. A más Europa, más posibilidad de colear; de nadar a pulmón libre, sin el severo control de los magistrados de una España que no puede liberarse del fascinante magisterio de la Inquisición.

Los preparativos para la manifestación de mañana han propiciado interesantes argumentaciones. El espectáculo de la unidad construida sobre una inestable incapacidad para ponerse de acuerdo han puesto a prueba la infinita paciencia de los organizadores y los agrietos límites de la disciplina de partido. Más allá de las jerarquías y sus sombras diplomáticas, también se han oído y leído mensajes de una apabullante sensatez que llamaban a manifestarse pese al pésimo ejemplo dado por las cabeceras más o menos institucionales.

Uno de los mensajes que han sonado con mayor rotundidad es “Por dignidad”. Su razonamiento es impecable. Para quienes votaron el Estatut creyendo en el trámite oficial, acatar la sentencia del Tribunal Constitucional supondría una lógica humillación. El concepto de dignidad, pues, tiene una dimensión individual pero también colectiva, ya que, pacíficamente, merece la pena subrayar la indignación y retirar la pacífica voluntad de autogobierno.

Sin embargo, sería bueno añadir a la legítima dignidad de los que mañana se manifestarán, la de muchos ciudadanos que, también por dignidad, no se manifestarán. Establecer una confrontación entre dignos e indignos estaría fuera de lugar. Fueron muchísimos los catalanes que, por dignidad, se desmarcaron desde el primer minuto de la aventura estatutaria liderada por Pasqual Maragall. Y aquel distanciamiento preventivo se fue reafirmando a medida que se confirmaba el avance tortuoso y el discutible rigor en su redacción (el oficialismo amnésico no logrará que olvidemos los episodios de confrotnación, las reiteradas instrumentalizaciones, la demagogia identitaria y sus cordones sanitarios y la búsqueda de una parcialidad mayoritaria que, impuesta por un consenso frankeinsteniano, fue juzgado el día del referéndum con una participación de castigo).

Por dignidad, muchos catalanes mantuvieron encendidas discusiones con amigos y familiares, alertando sobre la vulnerabilidad de una propuesta que avanzó a trompicones, lastrada por intereses partidistas.

Entre aquellos discrepantes u objetores de conciendia había independentistas, constitucionalistas, españolistas, catalanistas o simples indecisos que rechazaron la frivolidad con la que, rebozándola de solemnidad para disimular sus deficiencias, se estaba llevando una cuestión tan relevante como la del Estatut. Hay que respetar a los que, por dignidad, se manifestarán mañana, y desear que todo transcurra democráticamente. Pero, por suerte para este país, a los dignos de mañana hau que sumar a todos los que, también por dignidad, no han querido saber nada de esta aventura y lamentan su desenlace, más coherente con el resto de la historia de lo que puede parecer.

El Tribunal Constitucional (TC) ja ha dictat sentència sobre els recursos que planaven des de fa quatre anys sobre l’Estatut. La tardança del dictamen no és un fet casual. Les deliberacions entre els magistrats sovint han semblat més aviat un debat polític que no pas judicial. Agrupats en dos blocs gairebé monolítics -conservadors i progressistes- els membres del TC han fet la impressió d’estar més pendents de preservar la fidelitat a aquells partits que en van propiciar el nomenament que no d’una anàlisi exclusivament tècnica i jurídica del text estatutari.

A falta d’un estudi exhaustiu i de conèixer el contingut íntegre, tot indica que la sentència és el resultat d’un consens entre tots els magistrats per evacuar un text que pogués resultar assumible per a totes les parts. Aquesta tesi de la recerca d’un equilibri, explicaria que l’Alt Tribunal hagi deixat intacta, per exemple, la ?referència a la “nació” del preàmbul de l’Estatut i que, a corre cuita, hagi trufat el text redactat de referències constants a la “indivisibilidad de la nación española”.

Passa el mateix amb el capítol referit a la llengua, del qual ha quedat preservat el model d’immersió lingüística a les escoles catalanes, però, al mateix temps, el tribunal assenyala com a anticonstitucional la referència a que el català serà “llengua preferent” per a les administracions i mitjans de comunicació públics. En canvi, el tribunal no ha guardat cap equilibri i ha assenyalat sense cap mena de matisació la seva oposició en els articles del text que fan referència a la magistratura, la bilateralitat i el finançament.

Sens dubte, la resolució ha retallat substancialment el projecte d’Estatut que els catalans van votar en referèndum i, conseqüentment, és natural que s’articuli una resposta que faci visible aquest malestar en defensa de la pròpia dignitat com a país i societat. No obstant, la sentència s’ha d’acatar, encara que no es comparteixi. Només des de la serenor i des del respecte per la llei estarem en condicions de dibuixar un nou camí que permeti, finalment, donar sortida a les legítimes ambicions de més autogovern.

Cal bastir una unitat de totes les forces polítiques, econòmiques, polítiques i socials, deixant de banda els matisos i els interessos particulars. A més, hem de recordar que la sentència arriba en un moment de gravíssima situació econòmica i resulta també imprescindible que Catalunya i Espanya no es distreguin totalment d’allò que és una necessitat de fer el possible per assentar les bases de la recuperació econòmica.

Així doncs, la situació actual exigeix unitat, serenor i, sobretot, mantenir unes ambicions ja expressades però que ara hauran de ser assolides per altres vies que, d’una manera menys vistosa, poden resultar igualment efectives.  És qüestió de posar-s’hi.

Xavier Martí és president del “Grup cívic d’opinió SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”