Fa quinze anys ningú hauria pogut imaginar que la UOC arribaria a convertir-se en el que és avui: una universitat de referència, no només a Catalunya i a l’Estat, sinó arreu del món. La seva rectora, Imma Tubella, conversa amb l’Avui. Endavant la lectura.

Alain Touraine diu que la globalització ha implicat la ruptura entre l’economia i la resta de la vida social. ¿Podem atribuir la crisi a aquest trencament?

La globalització no és directament la culpable de la crisi. La crisi es deu a un canvi de la societat a nivell global. Un món en què les institucions polítiques estan en crisi i en què estan tornant a adquirir protagonisme els moviments socials, la societat civil. Touraine, doctor honoris causa de la UOC, ho ha estudiat durant molts anys, i ara més que mai el seu pensament sobre els moviments socials està d’actualitat.

L’economia domina les institucions socials i la política. Com poden, els moviments socials, convertir-se en un contrapès?

La crisi, que no només és econòmica, sinó també social i institucional, s’explica per un canvi del model de societat que no hem percebut prou ràpidament. Vivim la transició de la societat industrial a la societat de la informació, cosa que implica un canvi de model econòmic. Tots els moments de transició, i aquest n’és un de molt important, impliquen dificultats.

Concreti’m la transició.

Hem passat d’una economia industrial, fonamentada en els béns materials, físics, la màquina, a una economia en el centre de la qual hi ha els fluxos d’informació, de comunicació, el coneixement.

I una de les raons de la crisi és que no ens hi hem adaptat.

Hem entrat en crisi per moltes raons, però una d’elles és que no ens hem sabut adaptar prou ràpidament a aquest canvi de paradigma. Fins i tot hi ha qui nega que estiguem en una societat del coneixement! I és precisament per això que hem tingut problemes. Joan Torrent, professor de la UOC, diu que vivim tres crisis en una: la primera és d’infraestructura, la crisi dels mercats i del sistema financer; la segona és d’estructura, la crisi de l’economia real: a l’Estat espanyol una gran part del teixit productiu no disposa de les condicions adequades per a la competència en els mercats globals: sense empreses innovadores, eficients i competitives, no hi ha treball, ni creixement, ni consum, ni benestar; i la tercera és la crisi de superestructura: la crisi de les institucions i del seu encaix amb l’àmbit d’actuació econòmic.

Espanya n’és l’exemple.

Som poc competitius, tenim febleses en la productivitat a nivell econòmic i en educació estem a la cua d’Europa.

La societat civil es fa sentir poc: està afeblida?

Hi ha indicis que la societat civil està reaccionant, també a Catalunya. En temps de bonança la gent es relaxa, però quan la crisi fa forat la gent reacciona i la gent es qüestiona moltes coses que fins ara no s’havia qüestionat. A nivell global, però també a Catalunya i a Espanya, hem de tenir clar que el canvi de societat no es limita a afegir coneixement a la societat industrial. Estem canviant de paradigma. I com a país ens hi hem d’adaptar i hem de saber què volem ser.

Quines són les nostres opcions?

Fa pocs dies vam fer un acte acadèmic en què Edward Hugh va ser molt clar: hem de decidir si volem ser Argentina o volem ser Finlàndia. Espanya, per tota una sèrie de factors polítics, econòmics i socials, s’encamina cap a Argentina. En canvi, Catalunya té moltes possibilitats d’anar cap a Finlàndia. Pensi que la nostra història està absolutament lligada a la modernitat i a la innovació!

Com podem evitar que Espanya ens porti a l’argentinització?

Hem de deixar de banda els diagnòstics, les queixes i la resignació. Catalunya ha passat per moments en què, sense tenir les llibertats nacionals garantides, ha estat altament innovadora i creativa i ha aconseguit situar-se a l’avantguarda, no només d’Espanya, sinó també d’Europa. La Mancomunitat n’és un exemple. Catalunya, sense recursos naturals, només amb la voluntat i la capacitat emprenedora de la seva gent, va ser capdavantera en la transició de la societat agrària a la societat industrial. Ara ho podem tornar a aconseguir!

¿Els sotracs polítics actuals poden generar frustració?

Depèn de nosaltres. I és per això que confio en la societat civil. Ramon Trias Fargas va dir que seríem independents perquè ens hi obligarien les circumstàncies.

Ara ens hi obliguen?

Sí. I el que diu Edward Hugh és fonamental: què volem ser? Jo vull ser Finlàndia i no Argentina. I estic convençuda que un percentatge altíssim dels ciutadans del país també ho volen.

Vet aquí l’independentisme pragmàtic. Ferran Mascarell ho formula afirmant que l’Estat ha de ser artífex de benestar i no pas de malestar.

Aquesta és la clau.

¿L’Estat espanyol, entès com a administració pública, esdevé un obstacle per al nostre potencial econòmic?

Sí, però també hem de fer autocrítica. Hem de fixar, d’una vegada per totes, les nostres prioritats. Si volem fer un canvi de model i volem ser competitius, si volem superar la crisi dels mercats, la crisi de la competitivitat i també la crisi institucional, hem de posar al centre de les seves prioritats l’educació i la recerca.

A Espanya s’ha reduït la dotació en recerca.

I quan la dotació en recerca es redueix a Espanya, també es redueix a Catalunya, però no tinc clar que hàgim de donar únicament la culpa a Espanya. Perquè si posem al centre de les nostres prioritats l’educació i la recerca, és perquè sabem quin país volem, i aquesta és la qüestió clau: quin país volem que sigui Catalunya?

No ho sabem?

No. Els pressupostos haurien de ser un indicador de quin país volem.

Què li diuen, els pressupostos?

Em diuen que no volem un país intensiu en coneixement.

Això és la mort?

Això és anar cap a Argentina i no cap a Finlàndia. La UE, malgrat els Estats, ha optat per no disminuir sinó augmentar els pressupostos en recerca en un 12%. Una dotació molt semblant a la dels EUA: Obama, ja en el seu discurs inicial, va dir que si els EUA volien ser competitius, havien d’apostar per l’educació.

¿El futur depèn del coneixement vehiculat a través de les noves tecnologies?

A Catalunya i a tot el món. De coneixement n’hi ha hagut sempre, però les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) l’han fet accessible. Això és una revolució, equivalent a la que va suposar la impremta en el seu moment.

Què ofereixen les noves tecnologies per superar la crisi?

Si aprofitem els beneficis econòmics de la xarxa, ens en sortirem. La xarxa és fonamental per a la internacionalització de l’economia: el nostre mercat ja no és Espanya, sinó tot el món. I la xarxa també implica un canvi de valors, diferents dels de fa trenta anys. Xarxa és col·laboració, cooperació, transversalitat, democratització en el sentit ampli de la paraula, i no jerarquia.

¿La xarxa ha de ser un antídot contra la fragmentació social?

Ho ha de ser. Facilita l’accés a l’educació i permet noves organitzacions del treball. Fixi’s que a l’inici de les TIC es parlava molt de la divisòria digital: no existeix! Amb Manuel Castells vam dirigir el Projecte Internet Catalunya a la cerca d’aquesta divisòria social i vam concloure que l’única divisòria és generacional. Jo mateixa vaig fer cerca sobre el terreny. I al Raval, ja al 2002 i al 2003, la immigració llatina, bengalí i subsahariana mostrava els seus fills a través de les webcams dels locutoris. Feien un ús comunitari d’internet! I això vol dir que als països d’origen d’aquests immigrants, al Marroc, a l’Amèrica Llatina o a l’Àfrica subsahariana, també tenien accés, ja en aquells anys, a internet! No existeix la divisòria econòmica. El que tenim és un canvi generacional: els joves, avui, tenen uns valors molts semblants als del pensament llibertari de Kropotkin: col·laboració i cooperació.

Sumem a la crisi econòmica una revolució cultural. Quina societat tindrem?

La societat depèn del que nosaltres siguem capaços de construir. El problema, per tant, sorgeix quan no sabem què volem construir. Durant la Transició, el nostre anhel era Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, i a partir d’això vam ser capaços de construir un consens amb una base compartida, comuna. Avui, o som capaços de començar a construir el país amb les escletxes de sobirania que tenim, o no ens en sortirem. Fins i tot li diria que potser hauria valgut més que ens haguéssim esmerçat a buscar escletxes de sobirania i aprofitar-les en lloc d’afrontar un procés tan desgastador com la reforma de l’Estatut. Recordi el cas de TV3: durant molt de temps vam ser alegals, però ningú es va a atrevir a tallar-ne la connexió.

Josep M. Bricall s’expressava en termes similars fa pocs dies.

Negociar amb Madrid ens és molt còmode, però seria molt més efectiu que dediquéssim la nostra passió i esforços a construir la Catalunya que volem.

¿El nostre gran error ha estat no construir una administració eficient, com em va dir Bricall?

Exactament. Durant la tramitació de la llei de l’administració pública a Catalunya vaig fer un informe en què vaig demostrar que teníem enormes possibilitats per innovar: podríem haver construït una administració diferent de l’espanyola, molt més flexible i eficient. Però vam optar per copiar els vicis de l’administració espanyola.

Som un país emprenedor i dinàmic, però ¿copiem els vicis de l’administració pública espanyola?

També hem sabut tirar endavant iniciatives innovadores, com ha estat la UOC. La nostra diferència és la nostra excel·lència. I li poso l’exemple de la nostra universitat: hem hagut de ser altament innovadors, a vegades ens hem equivocat, evidentment, però ens n’hem sortit! El 1994 vam ser capaços de pensar que una universitat per internet era possible. Això ens va obligar a repensar el model educatiu i a innovar. Diferenciació vol dir innovació: a Catalunya hem d’innovar.

¿La construcció nacional passa per la innovació?

Segur. I l’hi dic amb tota contundència: o innovem en el tipus de societat que volem o no anirem pel camí òptim.

L’administració pública catalana afavoreix avui la innovació?

No tenim el control sobre els nostres propis recursos i per tant hem d’administrar el que tenim, insuficient, com podem. Tot i que encara que els nostres recursos siguin pocs després de contribuir a Espanya, i malgrat que Espanya aposti per ser Argentina, tenim la capacitat per decidir quines són les nostres prioritats i podem aspirar a ser Finlàndia.

Catalunya i societat xarxa: hem assimilat bé aquesta revolució cultural?

És una qüestió generacional i depèn dels sectors. Tenim avantatges com són el nostre tamany, la posició estratègica al mapa, la condició de societat oberta i inclusiva que ha sabut fer de la immigració un valor. Però tenim una estructura empresarial, de microempresa, que encara utilitza poc les TIC: amb els nostres potencials, si aquestes empreses empressin les TIC, podríem fer un salt endavant. Encara no som una societat xarxa, però tenim condicions per convertir-nos en un node de la societat xarxa. Podem ser node de l’Euroregió, del sud del Mediterrani, però ens hi hem de posar: deixem els discursos de banda i pensem com podem utilitzar l’aeroport i el port per avançar. Enlloc de perdre el temps viatjant a Madrid i definint-nos, li insisteixo que hem d’aprofitar les escletxes de sobirania que tenim per començar a construir el nostre país.

La crisi econòmica, política i de relacions amb l’Estat fa més urgent que mai aquest enfocament?

Sens dubte. Els ciutadans hem de fer activisme civil, aquesta és la nostra gran esperança. I després de la manifestació del dia 10 de juliol soc altament optimista sobre les nostres possibilitats. Va ser una manifestació absolutament transversal, d’orígens, edat, lingüística…

Malgrat Espanya, Catalunya serà Finlàndia?

Certament, malgrat el que faci Espanya, Catalunya serà Finlàndia. Però només ho serà si hi aspira. Perquè si ens limitem al peix al cove, el nostre futur és Argentina. Per ser Finlàndia, hem de tenir un model clar i hem de començar a construir i aprofitar molt més del que hem fet fins ara les escletxes de sobirania. Els moments de gran creativitat de Catalunya, com va ser la Mancomunitat, han estat quan Catalunya ha tirat endavant i ha pres la iniciativa malgrat els entrebancs que li ha posat l’Estat. Esclar que tenir un estat propi ens facilitaria les coses, però mentre no en tinguem, és tant o més indispensable articular un projecte de país a llarg termini. Hem de saber cap on anem.

¿El nostre futur passa per aprofundir en la nostra diferència?

Passa per potenciar la nostra creativitat, esperit emprenedor, i per potenciar els nostres recursos naturals, que són les persones: l’educació és fonamental. Perquè tant a Espanya com a Catalunya s’ha d’adaptar l’educació als nous temps: les metodologies i les estructures educatives s’han d’adaptar a la societat del coneixement. El poder de les TIC no és que totes les escoles tinguin una aula d’informàtica, les TIC han d’impregnar tot el procés d’aprenentatge. Estem vivint un canvi cultural, un canvi de valors.

Catalunya farà aquest canvi cultural?

Hem d’acceptar que el món ha canviat i hem de pensar com podem aprofitar en positiu aquest canvi: ens hi hem d’adaptar. La clau és fixar-nos en l’habitació dels nostres fills, en la seva forma d’accedir als mitjans de comunicació, de comunicar-se, de relacionar-se. Tenim potencial i prou escletxes de sobirania per ser el que nosaltres vulguem. I tenim una societat civil molt viva i activa per empènyer els nostres líders a prendre decisions.

Imma Tubella és rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Els últims estudis oficials ens han confirmat una sensació generalitzada. Els alumnes no dominen ni la llengua ni les matemàtiques al finalitzar els seus estudis primaris. De fet, tampoc ho fan quan completen la secundària obligatòria. Qualsevol professor universitari o qualsevol pare o mare que remeni en el mòbil o en els textos dels seus fills adolescents ho pot confirmar. Fa temps que en coneixem el diagnòstic. Ara ens el ratifiquen les estadístiques, entre altres coses, perquè alguns polítics valents com el conseller Maragall han posat fil a l’agulla per mirar de posar-hi remei.

Compromís dels pares

L’escola ha de prendre mesures correctores. En part ja ho ha fet. Establir aquestes proves de nivell ja n’és una. També ho és concentrar una quantitat més alta d’hores del currículum obligatori en matemàtiques i en llengua. Però els mestres no eradicaran el problema sense comptar amb el suport de la resta de la societat, començant pels pares. El nostre sistema educatiu ha comès alguns errors greus però també ha estat víctima dels excessos d’unes generacions que en nom de l’antiautoritarisme ens hem carregat també l’autoritat. Les faltes d’ortografia o els errors aritmètics responen en moltes ocasions a la indisciplina, no sols al desconeixement o la immaduresa. I la disciplina només s’adquireix quan es topa amb l’autoritat, exercida de manera respectuosa i democràtica però implacable.

Probablement, quan alguns politicastres llegeixin els resultats d’avui correran a promoure canvis legislatius comptant amb el beneplàcit de la premsa que es passa el dia buscant excuses per canviar de Govern. Seria un immens error. Un més de la llarga llista de gestos populistes amb què la política s’ha enfrontat tradicionalment als reptes de l’educació.

I tampoc faltarà algun pedagog descontrolat que promogui la prohibició de la televisió, internet, els mòbils i qualsevol giny audiovisual. Però de res serveixen les prohibicions si no recuperem la responsabilitat d’educar.

Albert Sáez és director adjunt d’El Periódico

El Ministro de Educación empezó diciendo que ya es hora de responsabilizarse, y que la frase de moda hace tiempo que parece ser “yo no he sido”, refiriéndose a la tendencia a evitar el corresponsabilizarnos cada uno desde nuestra posición, en cualquier tarea compleja y difícil. Afirmó tener los pies en el suelo, pero la mirada alta, necesaria para el momento nada fácil que nos toca vivir. De Europa, siempre cuestionada, ya que ello forma parte de su naturaleza, dijo que debe ser la Europa de la diversidad. No debe ser uniforme como sistema de aplanar las diferencias, y se debe distinguir la identidad de lo común. La identidad se identifica con nuestras diferencias, pero “lo común” es lo común que encontramos en ellas, así que el Ministro defendió la diversidad, pero también la dimensión común, la comunidad, la comunicación, sobre las que debemos sostener quienes somos. No hay que temer a lo común, pues no es enemigo de la diferencia. ¿Que tenemos en común para construir una comunidad social, política y humana? Hay que empezar por entender que las políticas educativas deben ser equiparables, comparables y compatibles, pero no necesariamente idénticas. Deben compartir un ámbito abierto, flexible, como la propia Europa. En un momento de crisis, no solo económica sino social, política, de valores, conceptos y modelos, la educación se convierte en un hecho fundamental no solo mirando hacia las próximas elecciones, sino al futuro de las próximas generaciones. Y el conocimiento es rentable, social, política y económicamente. Si queremos una Europa competitiva, debemos buscar procesos de excelencia: la ciencia, la investigación, la innovación y la transferencia del conocimiento son responsabilidad social, y durante la presidencia española de la UE, los jefes de Estado y gobierno han señalado los cuatro ámbitos para Europa hasta el año 2020, que son la ciencia y la innovación, el empleo y la empleabilidad, la economía sostenible y la integración o cohesión social. Estos cuatro ámbitos tienen una dimensión transversal que es la educación, y por ello se han propuesto objetivos educativos de una enorme dimensión social para luchar contra el abandono y fracaso escolar, y para lograr que haya una población en Europa con estudios superiores, de Formación Profesional, universitarios o equivalentes. Este hecho es especialmente importante ya que es la primera vez que Europa fija objetivos educativos para la próxima década.

El Ministro se declaró partidario de que ni los partidos políticos ni los gobiernos no son fines en si mismos, sino instrumentos hacia la única dirección posible, que es la de constituir un mundo de mayor bienestar, justicia y libertad para los ciudadanos. Por ello hay que hablar de educación y de ciudadanos. España se propone mirar a los objetivos para el 2020 cuantificándolos. Por ejemplo, actualmente el índice de abandono y fracaso escolar en España es del 30 %, lo que es una barbaridad. España se ha propuesto llegar al 15 % en el 2020. Además, tenemos un 39 % de personas con estudios superiores, este es uno de los objetivos para Europa el 2020, y nosotros ya lo hemos conseguido. Ahora lo que hay que ver es si esto tiene relación directa con la empleabilidad, si responden a demandas sociales, satisfaciendo lo que el país pide.

Ahora pues, según el Ministro, habrá que trabajar para reforzar el papel de la educación superior, proponiendo al Consejo de Educación de la UE el desarrollo de una estrategia de cooperación internacional en educación superior que refuerce la colaboración entre los espacios de educación superior entre distintos países del mundo. Se declaró convencido de que solo la cooperación académica internacional es la que nos dará la clave de la modernización de las universidades a través del intercambio de experiencias, dándonos también una mayor visibilidad internacional. El papel de las nuevas universidades va a ser de vital importancia para conseguir el llamado nuevo modelo productivo sostenible, siendo un factor de influencia territorial, social, económico y productivo que genere calidad de vida en sus entornos, que se vinculen con los ámbitos locales e institucionales y que generen bienestar a través del conocimiento. Las administraciones y los agentes sociales y culturales con capacidad de promover el crecimiento tienen que fomentar, estimular, y articular estos puentes entre la ciencia y la investigación con el mundo de los emprendedores. Este, para el Ministro, va a ser el elemento clave en la sociedad del conocimiento para desarrollar nuevas ideas. También hay que acercarse más para trabajar juntos, y aproximar el tejido productivo a las universidades para que se vea que las inversiones en éstas son ejemplos de un gasto productivo, económico y social. Afirmó que la educación no debería ser considerada como un gasto sino como una inversión, y citó una frase del Sr. Derek Bok, que fue Presidente de la Universidad de Harvard, que decía que “si piensan que la educación es cara, prueben con la ignorancia”. No invertir en educación y conocimiento es carísimo, social, económica y políticamente. Pocas cosas hay en la vida que den más opciones humanas y profesionales a las personas como el haber recibido una enseñanza de calidad. Es también la mejor política social, ya que ha sido el elemento decisivo de igualación y equidad social en nuestro país. Por ello la educación debe ser inclusiva, no ser elitista, y de excelencia y calidad. Se han logrado cotas de escolarización nunca vistas pero ahora el desafío es llegar a la excelencia.

Como quedan pues muchas cosas aún por hacer, el Gobierno ha propuesto un pacto social y político por la educación para conseguir más flexibilidad en el sistema, y para que logre mayores cotas de éxito entre los estudiantes, con valores compartidos de equidad y justicia social. El problema se presentará si el 85 % de trabajos que se ofrezcan en 2015-2020 son para personas con algún tipo de formación, y el 30 % de los estudiantes fracasan en sus estudios. Para evitar esto, el pacto busca flexibilidad, que ofrezca movilidad transversal para el estudiante. Para ello se ha contado con las Comunidades Autónomas, los partidos políticos, los agentes sociales y sobretodo con la comunidad educativa, con una respuesta extraordinaria. El texto esta formado por 121 documentos, con las debilidades que ello comporta, pero también con la capacidad de tener el máximo consenso posible. Por ello no incluye ningún programa de ningún partido político, sino una voluntad de aproximación para sentar las bases de lo que es común. A posteriori, se deberán elaborar cuatro mesas distintas, para agentes sociales, la comunidad educativa, las Comunidades Autónomas y los partidos políticos, y se pide a cada una el compromiso con aquellos aspectos en los que tiene realmente responsabilidad. Así no hay que inculparse ni culpar a los demás, si nos corresponsabilizamos de lo que corresponde a cada uno.

Finalizó afirmando que acabe como acabe el proceso, para él habrá sido un éxito, por conseguir poner finalmente la educación en el corazón del debate constatando que ni España ni Europa tienen camino si no es a través de la educación y la formación.

* Text extret del web Tribuna Barcelona.

Parafrasear la frase de James Carville para la campaña electoral de Bill Clinton fue lo primero que se me pasó por la cabeza cuando leía en un titular hace unos días según el cual los sueldos de los españoles eran una de las principales causas de que nuestro país no sea competitivo. Es una gran equivocación pensar que podemos competir en el mercado exterior y en un mundo cada vez más globalizado con esa baza, así como hace unos años fue una gran equivocación no diversificar nuestra economía.

Nuestro sistema productivo no podrá ni siquiera aguantar un primer embate en una lucha por los sueldos frente a países emergentes, con mayor número de población y por tanto mayor mano de obra. Tanto España como Catalunya deben centrarse en dos puntos básicos, la educación y la formación continuada a lo largo de la vida laboral.

En primer lugar una educación que sirva para tener una mayor capacidad crítica por parte de las nuevas generaciones, así como para formar futuros profesionales capaces de competir internacionalmente y que haga atractivo a las empresas invertir en este territorio, no por lo barato que les pueda costar un producto, sino por la calidad de ese producto. Obviamente estoy hablando de una necesidad fuerte de inversión en I+D.

En segundo lugar, la formación continuada a lo largo de la vida laboral debe servir tanto a las empresas privadas como a las públicas. Éstas deben de incentivar y facilitar el desarrollo de esa formación por parte de sus empleados, a quienes debe servir para mejorar sus habilidades profesionales. De esta forma salen beneficiadas ambas partes: las empresas ven aumentada su productividad y los empleados adquieren habilidades que les hacen ser más competitivos en su ámbito laboral.

Estos son los dos pilares sobre los cuales se debe basar el futuro del país. No es, a mi parecer, una política que sea difícil de asumir por ninguno de los partidos que actualmente se encuentran en disposición a gobernar. Necesitamos, la sociedad en general, como colectivo, una respuesta seria y firme ante el momento de incertidumbre que nos envuelve, una respuesta que deje de un lado los discursos ideológicos y que asuma de una vez las riendas del estado. Una respuesta, al fin y al cabo que nos haga avanzar con paso seguro y nos ayude a recobrar la confianza en nosotros mismos. La inversión en nuestro capital humano es nuestra mejor baza, juguémosla.

En una comunidad como la educativa, con una dinámica tan marcada por los controles y los exámenes, la evaluación parece que no acaba de calar cuando se trata de los propios docentes. Sólo un tercio de los profesores encuestados en el último estudio de la institución privada sin ánimo de lucro Fuhem asegura estar de acuerdo con que todos “deben ser evaluados y los resultados han de repercutir en sus condiciones laborales”.

“No se trata de un dato muy alentador, precisamente ahora que se está negociando el estatuto de la función docente”, confesó Elena Martín, directora del estudio. Aunque en un principio los entrevistados se muestran partidarios de que se evalúe la labor docente (tres de cada cuatro apoyan su obligatoriedad), las tornas cambian cuando se plantea la posibilidad de que esa rendición de cuentas por el trabajo realizado se refleje en las condiciones laborales. En cambio, se muestran más abiertos a que los resultados se utilicen “para mejorar la formación”.

Martín recordó que la LOE contempla la evaluación de la calidad docente desde una perspectiva voluntaria. La directora de La formación y desarrollo profesional de los docentes, elaborado a partir de la opinión de un millar de profesionales, señaló que apostar por evaluar el desempeño de maestros y profesores conlleva “un cambio de cultura muy difícil de afrontar. No podemos olvidar que se están jubilando docentes cuyo trabajo nunca ha sido examinado”.

Como en investigaciones anteriores, comenzando por los informes realizados por la OCDE, el estudio de Fuhem refleja el descontento generalizado con el sistema de retribución, que, a diferencia de otros países del entorno, conlleva un sueldo comparativamente alto para los principiantes pero sin grandes incentivos a lo largo de la carrera. Casi el 70% de los entrevistados califica de “inadecuado” el sistema de incremento en el salario durante el desarrollo de su trayectoria profesional.

A la hora de destacar los factores que deberían tenerse en cuenta para aumentar su sueldo, rendir cuentas sobre el trabajo realizado vuelve a quedar relegado frente a otros criterios. En el caso de la escuela pública, los profesores y maestros apoyan que se contemple la antigüedad (están muy o bastante a favor el 78,1%), realizar proyectos de innovación (76,2%), ser tutor (71,7%), la formación (71,4%) y desempeñar algún cargo directivo o de coordinación (70,5%). A notable distancia aparece los resultados de una evaluación de la tarea docente, sólo con un apoyo que roza el 45%.

L’avaluació del centres educatius es generalitzarà en quatre anys, quan els prop de 4.500 centres de primària i secundària públics i concertats hauran de rendir comptes dels progressos assolits en funció
d’uns objectius fixats en el projecte educatiu de cada centre i, en el cas dels centres públics, concretats en el projecte de direcció. Fins ara només estaven sotmesos a l’avaluació per objectius les 535 escoles i instituts que tenen plans d’autonomia de centre.

Així ho fixa l’esborrany de decret d’autonomia dels centres educatius elaborat per la conselleria d’Educació, el primer que desplega la llei d’educació de Catalunya i que està considerat una de les columnes vertebrals de la norma, en tant que ha de fer possible l’ampliació dels marges d’autonomia dels centres per fixar els currículums, l’organització i la gestió dels recursos humans i materials. El decret, que es preveu aprovar abans de l’estiu perquè entri en vigor el curs que ve, vincula l’autonomia a més supervisió i control dels resultats, que es faran efectius al cap de quatre anys.

Entre els indicadors de progrés que tindrà en compte l’avaluació hi figuren el rendiment acadèmic, la satisfacció de les famílies, la disminució dels índexs d’absentisme dels alumnes, la cohesió dels equips
docents i el seguiment de la trajectòria dels graduats pel que fa a la continuïtat en estudis postobligatoris, segons van avançar fonts de la conselleria.

Segons consta en la proposta de decret, l’avaluació de cada centre tindrà efectes sobre “l’exercici de la funció docent del professorat” i sobre la funció directiva i pot arribar a comportar la substitució dels
integrants de l’equip directiu si no és satisfactòria, així com la revisió del contracte-programa que concreta els recursos econòmics addicionals assignats per a la consecució dels objectius.

L’avaluació positiva de la docència (que inclourà el resultat de l’avaluació del centre) comportarà més retribució i reconeixement professional a través de l’adquisició de graus docents per part del professorat dels centres públics i tindrà efectes també sobre la promoció dels docents de la privada concertada.

La fixació dels indicadors de progrés, així com dels models i protocols a seguir en l’avaluació, aniran a càrrec de la futura Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació, que es regirà per un decret propi.

El 51% de los españoles de entre 25 y 64 años tiene una titulación superior o
postobligatoria, lo que supone que por primera vez este colectivo supera a quienes sólo han
finalizado los estudios obligatorios, cuyo porcentaje ha descendido veinte puntos en los últimos
diez años.

Las mujeres tienen más interés económico en hacer estudios superiores que los hombres en España,
una excepción dentro de la OCDE que se explica en parte por la llegada masiva de mujeres al
mercado de trabajo, pero también por los mejores resultados académicos de estas.
La diferencia de ingresos durante su vida activa entre una mujer con estudios superiores y la que no
llega a ese nivel de formación es de 75.063,52 euros, mientras que para los hombres es de
71.647,62.

El nivel de actividad de las mujeres con estudios superiores en España es muy superior a las que no
los tienen. Un 40% de las mujeres terminan estudios universitarios, en la misma generación el
porcentaje es del 25% para los hombres.

Son datos de 2007 recogidos en la versión española del informe Panorama de la Educación, que
hoy publica la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) en París.
Respecto a 2006, el porcentaje de españoles de entre 25 y 64 años que completan la secundaria
postobligatoria o superior ha aumentado dos puntos, aunque el 49% de la población continúa
teniendo sólo estudios obligatorios, frente al 31% de la media de la OCDE y la UE-19,
y únicamente por delante de México (67%) y Portugal (73%).

Sólo un 22% de españoles ha alcanzado el nivel de secundaria postobligatoria (Bachillerato y FP
de grado medio), frente al 42% de la OCDE, por lo que, “a pesar de los avances de los últimos años
—este dato ha mejorado 9 puntos desde 1997—, las diferencias con la OCDE son todavía
notables”, según el informe.

No obstante, los españoles que han finalizado la educación superior (universidad, enseñanzas
artísticas y FP superior) alcanzan el 29%, por encima de la media de la OCDE (27%) y de la UE-19
(24%).

En 2007, un 65% de los españoles de entre 25 y 34 años había completado al menos la secundaria
postobligatoria, a 13 puntos de distancia de la OCDE (78%) y a 15 de los 19 países de la Unión
Europea incluidos en el estudio (80%). En 30 años, sin embargo, la proporción de jóvenes que
finalizan la educación postobligatoria ha aumentado un 37%.

Si se tiene en cuenta la edad habitual de graduación en el nivel postobligatorio, el 74 por ciento de
los jóvenes españoles de 17 ó 18 años se tituló en 2007 en Bachillerato o FP de grado medio, por
debajo de la media de la OCDE (83%) y de la UE-19 (86%). Este porcentaje está a 11 puntos de
distancia del objetivo de la UE fijado para 2010, que persigue incrementar hasta el 85% el
porcentaje de población que ha logrado al menos la secundaria postobligatoria.

El porcentaje de españoles titulados en bachillerato, con un 45%, es ligeramente inferior a la media
de la OCDE (48%) y superior a la de la UE-19 (43%), Suecia (33%), Italia (34%) o Alemania
(41%).

En cuanto a la FP de grado medio, España, con un 39% de graduados, está a 6 puntos de la OCDE
(45%) y a 12 puntos de la UE (51%), pero respecto a 2006 ha logrado reducir la distancia en cuatro
puntos.

En relación con los titulados superiores de entre 25 y 64 años, España supera, con un 29 por ciento,
la media de la OCDE (28%) y de la UE (24%). La mayor proporción se da entre los jóvenes de 25 a
34 años, pues un 39% de los españoles con estas edades ha obtenido un título de educación
Superior, frente al 34% de la OCDE y el 31% de la UE-19.
Crece la FP

Paralelamente a la disminución en la tasa de ingreso a la Universidad entre 2001 y 2007 —pasó del
46,9 al 41,3—, se ha producido un incremento de la tasa de ingreso en estudios de Formación
Profesional, que pasó del 19 al 21%.

Entre 1995 y 2007 la tasa de graduación universitaria pasó del 24 al 32% y la de FP superior del 2
al 14%.