Los turistas estaban junto a la catedral de Santiago cuando vieron pasar un coche oficial. “¡Fuera, fuera! ¡Qué cara le echas!”, gritaron, sin saber si quien viajaba en el asiento de atrás era un ministro socialista o un consejero del PP. De forma aislada, pero con mayor frecuencia de lo habitual, estas escenas se reproducen, como síntoma del desprestigio de la política. Los barómetros del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), muestran los mayores niveles de desafección de los últimos quince años. La crisis económica es el factor coyuntural, y la baja calidad de la representación pública, el estructural. En este contexto, la bajada de los salarios hace más difícil todavía captar para los cargos institucionales a las personas más preparadas y menguar el dominio de los aparatos partidarios, mientras resurge el debate sobre las incompatibilidades.

“Tiene pocas ventajas ser político hoy en día. Estás mal visto, cobras como un funcionario y encima los aparatos de los partidos no te dejan hacer nada sin su supervisión”, resume Fermín Bouza, catedrático de Opinión Pública de la Universidad Complutense de Madrid.

El recorte de alrededor del 10% que se está aplicando a las retribuciones de los políticos no ayuda a mejorar la situación, aunque en un momento en el que se rebajan las nóminas a los funcionarios y se exigen sacrificios al conjunto de la ciudadanía, esa medida tenga un valor simbólico. “Como ejemplo es positivo, pero cuando se recupere la economía habría que subir los salarios, pues les deberíamos de pagar más a los políticos”, considera Fernando Vallespín, catedrático de Ciencia Política de la Universidad Autónoma de Madrid.

Manuel Zafra, profesor de Ciencia Política de la Universidad de Granada y ex director general de Administración Local del Gobierno central, critica la “subasta suicida a la baja a ver quién cobra menos. Es un error demagógico y populista, otro de los incentivos negativos para que acudan a la política personas que no tienen otros medios de ganarse la vida”. Zafra asegura que en España “un alto cargo casi recibe más en especie que en metálico”, en referencia a las prebendas y los privilegios que disfruta.

Es precisamente actuando por esta vía, mediante la reducción de privilegios y el establecimiento de retribuciones atractivas y transparentes, como cree Manuel Villoria, catedrático de Ciencia Política de la Universidad Rey Juan Carlos, que se podría corregir el desprestigio de la política en España. “La solución pasa por profundizar en las políticas de transparencia y de rendición de cuentas, en la proximidad de los políticos, como sucede en los países escandinavos”, sostiene Villoria, quien recuerda que a mediados de los 90, en la época en la que se conocieron los casos de corrupción socialistas y en la que se vivió la anterior crisis económica, se manifestaban en los barómetros del CIS niveles semejantes, o incluso mayores, de malestar ciudadano con la política y los políticos.

Como señala Fermín Bouza, “la relación entre la desafección política y los problemas económicos es muy fuerte”. En este contexto, Fernando Vallespín sostiene que “se ha tocado fondo. Si no hay más casos de corrupción, la relación entre Gobierno y oposición pierde tensión y empezamos a salir del agujero económico, poco a poco irá cambiando la percepción de lo político”.

Sin embargo, el problema de fondo, el de la dificultad de incorporar a la política a las personas más preparadas, permanecerá mientras cada vez es más frecuente escuchar lamentos nostálgicos sobre el mayor nivel de los políticos de la transición democrática.

Ya en 1992, Juan José Linz, el politólogo español de mayor prestigio internacional, advertía que “las leyes rígidas sobre la incompatibilidad de puestos en la sociedad y un cargo público suenan muy democráticas y dirigidas a garantizar el interés público, pero pueden llevar a otro peligro: la transformación de la política en una ocupación para toda la vida y de dedicación exclusiva”. Linz señalaba que la consecuencia de este proceso es que la élite política sea “menos representativa de la sociedad en general y más aislada de sus preocupaciones, mucho más dependiente del liderazgo del partido y menos independiente en sus opiniones”.

Según Linz, leyes como la española, que impide durante dos años al ex alto cargo prestar servicios en las áreas en las que gobernó, tendrían un balance negativo, ya que sería más lo que pierde la sociedad que lo que gana al protegerse del tráfico de influencias.

Se trata de tesis muy controvertidas, porque, como indica Manuel Villoria, esa legislación tiene como función evitar la colonización de la administración por las empresas y los grupos de presión, el peligro de lo que se conoce como las puertas giratorias. “Hay que diferenciar lo público de lo privado”, afirma. En cambio, Fermín Bouza defiende establecer mecanismos de vigilancia, pero evitar que las incompatibilidades sean un freno para incorporar a personas más preparadas a las instituciones.

Otro de los debates abiertos es el de la posibilidad de exigir una preparación para ocupar cargos, lo que los expertos rechazan para puestos electivos aunque, como apunta Villoria, sí sería deseable una carrera de personal directivo para evitar que los altos cargos intermedios los ocupen personas de confianza sin los conocimientos adecuados.

Anxo Lugilde és periodista de La Vanguardia

Des de Sentit Comú per Catalunya volem que els grups polítics assumeixin públicament mesures concretes per a la regeneració política i el bon govern, amb el propòsit que els ciutadans puguem tornar a confiar-hi, com a pas necessari per superar tots junts la greu situació que avui pateix el país.

L’activitat política és bàsica per canalitzar i gestionar les necessitats i demandes de la societat a la qual serveix, però de fa temps els ciutadans hem perdut de manera progressiva la confiança en l’activitat política, els polítics i els gestors públics. Aquest allunyament és conseqüència d’un ús partidista, poc transparent, ineficient i gens auster en moltes institucions de govern, i en un entorn marcat per la manca de resposta política als problemes de fons de la societat.

Les coses a Catalunya i Espanya no van bé, però estem convençuts que es poden fer millor i d’una altra manera. Som conscients que la regeneració política no és una qüestió fàcil ni a curt termini, però sabem que és una de les primeres qüestions a solucionar. Per això, és imprescindible sortir de l’actual situació d’institucions i governs ineficients i sense autoritat moral, excessivament burocratitzats i poc transparents. Creiem que aquestes propostes necessàries per a la millora de l’activitat política i el bon govern han de sorgir de la mateixa ciutadania, perquè veiem molt difícil –per no dir impossible– que la solució pugui sortir des dels mateixos grups i persones que ens han dut a l’actual situació.

La nostra associació, després d’un llarg procés de debat i participació, ha elaborat un decàleg per a la millora de l’activitat política, el bon ús dels recursos públics i el bon govern. Volem promoure i vertebrar una conscienciació i un estat social d’opinió per obligar els nostres representants i grups polítics a assumir compromisos concrets per afavorir la regeneració política.

Les mesures proposades són les següents. U: reforma de la llei electoral per poder escollir de manera directa i nominal els diputats al Parlament de Catalunya. Dos: govern dels millors. Tres: impossibilitat d’acumulació de càrrecs. Quatre: despolitització i planificació de l’administració pública. Cinc: eficiència dels funcionaris. Sis: gestió eficient dels recursos públics i transparència. Set: transparència en les relacions econòmiques de les administracions públiques. Vuit: separació entre l’exercici de l’activitat pública i la privada. Nou: assegurar l’accés directe dels ciutadans a la informació de la gestió pública. Deu: llibertat de captació, transparència i control dels recursos econòmics captats i dels ajuts públics a partits polítics, sindicats i organitzacions empresarials i professionals.

Considerem urgent que els polítics i els governants tornin a connectar amb la societat i recuperin la confiança de les persones, com a pas imprescindible per fer els canvis que el país necessita per superar l’actual situació de crisi global.

Xavier Martí és president del “Grup cívic d’opinió SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”

Alfredo Garcia Garcia-Blanco, soci del “Grup cívic d’opinió SENTIT COMÚ PER CATALUNYA” i coordinador del àmbit de treball “Educació, formació i capital humà”

- Cal una reestrucutració de la funció pública? En cas afirmatiu, com hauria de ser?

- Per mi una autèntica i imprescindible reforma hauria de seguir aquests eixos: A) estabilitat i independència dels seus alts càrrecs incloent-hi els directors generals, per “despartititzar” el màxim possible la funció pública. B) externalitzar tot el possible del àmbits operatius, per tal d’aconseguir una molt important reducció del nombre total de funcionaris. En resum, guanyar molta qualitat i reduir dràsticament la quantitat.

- Creu que la reforma laboral aprovada pel Govern estatal crea les bases per a la modernització del mercat laboral espanyol? En cas negatiu, quines mesures faltarien?

- Encara no puc opinar a fons por dues raons, fa pocs dies de l’aprovació del decret i, a més, crec que el seu redactat no és la reforma realment pretesa, sinó la fugida del Govern de les seves responsabilitats, a fi i efecte que siguin els partits, via esmenes, els qui es mullin amb les autèntiques reformes (de la negociació col·lectiva, per exemple). El poc que he captat, em sembla insuficient, confús i precari. Conclusió: crec que es tracta d’un “decret-ham” per encetar el debat parlamentari. Tant de bo que funcioni!

Francesc Marfà, soci de “SENTIT COMÚ”

- Cal una reestrucutració de la funció pública? En cas afirmatiu, com hauria de ser?

- L’administració s’ha d’aprimar i s’ha de professionalitzar, i per poder aconseguir això hi ha d’haver una col·laboració entre el sector públic i el privat. Menys actes de tipus polític i més tecnocràcia, potenciant la carrera de funcionari, potenciant l’escola de la funció pública. L’administració ha d’estar al servei de l’interès públic, no del polític.

- Creu que la reforma laboral aprovada pel Govern espanyol crea les bases per a la modernització del mercat laboral espanyol? En cas negatiu, quines mesures faltarien?

- La modernització del mercat de treball és una qüestió que no es resoldrà fins que les organitzacions sindicals es modernitzin i s’adeqüin a la realitat social actual. Crec que és la fi d’un sistema que s’ha de reinventar.

La rebaja de salarios y la huelga de funcionarios, entre otras incidencias de estos días, son un buen pretexto para decir algo que mucha gente piensa, pero que pocos mantienen públicamente, y es que la fuerte sindicalización vivida por el empleo público en España durante los últimos 25 años está en el origen mismo de la crisis que lo aqueja.

Los muchos profesionales con talento y compromiso que trabajan en nuestras administraciones tienen poco que agradecer a un fenómeno que está comprometiendo seriamente la imagen y el futuro de la función pública.

La influencia sindical ha conseguido imponer un patrón integrado de empleo presidido por un prolijo compendio de normas de origen legal y convencional, sobre cuyo funcionamiento los sindicatos ejercen, en general, un alto grado de control.

Este modelo ha favorecido la introducción en el sistema de numerosos elementos disfuncionales como los siguientes:

a) la extensión irrestricta de las garantías laborales pensadas para las funciones de autoridad (jueces, policías, inspectores de tributos, interventores de fondos) a las áreas de prestación de servicios (médicos, profesores, investigadores, promotores de empleo, trabajadores sociales);

b) la introducción de potentes elementos de rigidez en la gestión de recursos humanos, en forma de limitaciones a la asignación de tareas, la movilidad funcional, la promoción profesional o la adaptación de los puestos de trabajo a los cambios;

c) el alejamiento de las retribuciones respecto de sus mercados de referencia, lo que se traduce especialmente en la inflación salarial de los segmentos correspondientes al trabajo menos cualificado, donde se sitúan las clientelas sindicales más numerosas;

d) la progresiva reducción de la jornada laboral, hasta situarla claramente por debajo, no ya del promedio del sector privado, sino de los sectores públicos de nuestro entorno (casi 8 horas semanales inferior a la del empleo público británico o alemán, según datos de la OIT de 2008).

La culpa está repartida. El amateurismo y la superficialidad con que nuestras clases políticas gobernantes –sin distinción de ideología o nivel de administración– han encarado las relaciones laborales en sus ámbitos de responsabilidad constituyen la otra cara de la moneda. Los ciudadanos hemos carecido, salvo contadísimas excepciones, de patronales públicas capacitadas y decididas a salvaguardar nuestros intereses en la negociación colectiva con los sindicatos de funcionarios. Ya se sabe que, cuando prevalece la evitación del conflicto a cualquier precio, alguien pone ese precio y acostumbra a ser alto.

Este estado de cosas ha hecho expandirse como manchas de aceite los procesos de creación de empresas públicas y el outsourcing de servicios públicos, buscando en la autonomía o en el sector privado la flexibilidad y eficiencia perdidas.

Son iniciativas convenientes, a veces, pero que conducen, cuando se extienden irracionalmente, a debilitar la cohesión, el control presupuestario y la rendición de cuentas de las Administraciones Públicas. Curiosa paradoja, que sean los sedicentes defensores de lo público quienes acaben convirtiéndose en los principales agentes de su fragmentación y sustitución por el mercado.

Francisco Longo és Director de l’Institut de Gobernança i Direcció pública d’ESADE.

- Quina mesura sobre regeneració de l’activitat política hauria de ser aplicada primer per recobrar la confiança amb polítics i governants?

- Per la majoria de la població, recobrar la confiança en la classe política actual és enormement complicat, degut a les actituds que hem vist en aquesta, que fa que s’esperi el mateix en el futur. Per tant, per recobrar la confiança en els polítics i governants cal una renovació àmplia d’aquests. Així, la primera mesura a aplicar és la del “govern del millors”, entès com l’equip de persones capacitades, disposades a elaborar i explicar el diagnòstic de la societat i el pla d’acció conseqüent, desenvolupar-lo amb sentit de país, i assumint i acceptant sempre que poden perdre el càrrec en qualsevol moment.

- Quines reformes estructurals caldria aplicar per sortir de la crisi econòmica?

- En aquest tema crec que el “què”, és a dir les reformes, són bastant compartides en termes generals, jo preferiria centrar l’atenció en el “quan” i “com”. Aquestes reformes cal veure-les com una teranyina, on tots els fils estan interconnectats i, per tant, cal saber adaptar-les adequadament en la forma i en el temps. Les tres línies en les que crec que han d’anar les reformes són: a) millorar l’eficiència de l’Administració Pública, b) millora de la competitivitat i capacitat productiva empresarial del nostre país i c) augmentar la conscienciació sobre el cost de les coses i la importància de la responsabilitat individual.

- Quina mesura sobre regeneració de l’activitat política hauria de ser aplicada primer per recobrar la confiança amb polítics i governants?

- El sistema polític, social i econòmic que hem utilitzat en el nostre país durant els darrers 32 anys podríem dir, fent un símil amb la terminologia legal, que està en “concurs de creditors” (el conegut antigament com la suspensió de pagaments). El sistema democràtic actual en tots els seus extrems col·lapsa el funcionament del país. Entenc per tot això que més que una primera mesura el que es tindria que fer és un canvi brusc en els pilars del nostre sistema, un canvi en els principis que ens regeixen i que limiten la nostra evolució com a societat dominada pel sistema i pels partits, que en aquest cas podrien ser, a tall d’exemple, la reforma de la llei electoral i l’entrada dels millors en l’activitat política.

- Quines reformes estructurals caldria aplicar per sortir de la crisi econòmica?

- La premissa clara en aquest cas és la flexibilització. Això vol dir copagament en el sistema sanitari (fins i tot proposaria la opció de no pagar la sanitat pública si en tens de privada), flexibilització del mercat laboral que protegeix la inoperància, radical canvi del sistema educatiu, especialment l’universitari (¿per què tinc que mantenir amb diners públics estudiants que triguen el doble de l’establert en fer un grau universitari?),  i sobre tot l’enteniment que els principis de l’Estat del Benestar han canviat i coses que abans donàvem per fetes ara no les tindrem.

En estos tiempos convulsos de crisis económica, la sociedad catalana y española asiste atónita a los mensajes gubernamentales contradictorios y a los planteamientos erráticos que en lugar de inspirar la necesaria tranquilidad y confianza, crean alarma y miedo. El temor crece a medida que los ciudadanos observan falta de rumbo en un momento en el que debe existir decisión, coraje y estrategia de futuro. Siempre que los pueblos se han quedado en un desamparo similar, la respuesta adecuada la ha dado la misma sociedad civil sentando las bases de una reacción que garantice la supervivencia y la salida de los tiempos difíciles. Catalunya sabe mucho de esto y se ha ido reinventando para adaptarse a los tiempos de la mejor manera posible.

En este contexto se deben enmarcar las conclusiones de la comisión de prospectiva del Plan Estratégico Metropolitano de Barcelona que se presentaron ayer y que radiografían la situación económica de la capital catalana y su conurbación. Este documento nace de las aportaciones de más de 200 personas representativas de los diversos sectores sociales y económicos de Barcelona, desde empresarios hasta profesionales, pasando por relevantes expertos. El trabajo ofrece las claves para dar un salto adelante y plantarnos tras la crisis en una posición competitiva. Pero antes de plantear los objetivos, esta comisión de la sociedad civil realiza un buen análisis crítico de la situación y destaca aspectos importantes com la poca agilidad de las administraciones en su relación con los usuarios, una imagen de la ciudad demasiado pegada al ocio y muy poca conexión entre sectores para aprovechar sinergias y estrategias. Además, se destaca el alto fracaso escolar, la descoordinación entre universidades y empresas, la baja influencia económica de Barcelona en el ámbito internacional o la reiterada falta de consenso para afrontar proyectos urbanísticos y de infraestructuras.

Estos y otros acertados diagnósticos son imprescindibles para cimentar las claves estratégicas que dibujen el escenario que debería ocupar Barcelona en el 2020. Por encima de toas las propuestas, es muy interesante la que plantea ir más allá de la histórica aspiración de ejercer la capitalidad del Mediterráneo y ofrecernos, en cambio, como ciudad global e influyente en el mundo, mostrándonos más unidos como sociedad por la vía de recuperar el otrora exitoso modelo productivo público-privado y alcanzando sólidos consensos políticos sobre los proyectos clave de futuro, un objetivo sencillo de definir pero, a la vista de la historia reciente, muy complicado de conseguir. Ese es el reto.

Elena Riart. Calonge (Baix Empordà). Administradora de finques. Vocal del Consell Directiu de “SENTIT COMÚ”.

1. Per què són necessàries mesures de regeneració política?

2. Quina és la més important?

1. La reforma de la llei Electoral de Catalunya és necessària perquè ha quedat obsoleta, però sobretot per a buscar mecanismes que puguin garantir que, en cap cas, la coalició dels perdedors pugui liderar un país. Necessitem un projecte legislatiu ambiciós i real, és a dir, que el grup que guanyi en més vots pugui dirigir un país i, sobretot, una llei que sigui el mirall verdader de la sobirania d’un poble.

Les administracions públiques són els braços rectors dels recursos i de les necessitats d’un país, no crec que aquestes necessitin un canvi substancial en essència. En tot cas, cal cercar polítics que sàpiguen dirigir amb lideratge, estalvi i celeritat. Tot i això, si volem que aquestes sucursals de l’Estat o el Govern català siguin transparents i propers, potser s’haurien de matisar les bases de control i meritatge sobre qui les ocupa, i com ha de ser expressament el seu funcionament.

2. Si ara fos presidenta de la Generalitat, la primera cosa que faria seria un control d’estalvi a totes les carteres, reduïnt al màxim les despesses de tot el Govern i els òrgans que el conformen. També congelaria els sous dels primers càrrecs per donar exemple de la crisi que pateix el país. Així mateix, anul·laria l’impost de successions. Suprimiria el càrrec de vicepresident, ja que per portar el “vaixell de Catalunya” no es pot delegar ni vicepresidir, en tot cas, per regla general. Per altra banda, un canvi prioritari que faria seria crear comissions de ciutadans cridats a participar a diferents temes que preocupen a la societat i incideixen a la política del nostre país. Serien comissions periòdiques i triades pels cens municipals amb un percentatge de representació a tot Catalunya.

Jordi Sauret. Barcelona (Barcelonès). Professor i doctor en Socologia. Membre col·laborador de “SENTIT COMÚ”

1.- Per què són necessàries mesures de regeneració política?

2.- Quina és la més important?

1.- La gent necessita tornar a creure en la política, necessitem tornar a poder confiar en els nostres polítics, els gestors de la “cosa pública”, perquè la POLÍTICA en majúscules és l’art de combinar interessos ciutadans en la recerca del bé comú. La nostra societat cada vegada s’ha fet més complexa, més heterodoxa, i la en presa de decisions cada vegada hi intervenen més variables a tenir en compte, i justament per aquesta complexitat més que mai ens cal disposar dels millors en cada àmbit, saber que es prenen les decisions des del màxim coneixement del tema, amb eficàcia en l’establiment d’objectius que busquin el bé comú, la màxima eficiència en l’ús dels recursos públics i amb la voluntat de solucionar problemes i generar oportunitats al conjunt de la societat.

En canvi, quan una part de l’opinió pública desconfia dels seus governs -com passa ara a Catalunya i al conjunt de l’Estat-, dels seus polítics i no creu que les decisions ni siguin les millors, ni les prenen els millors, ni sempre per interès de la majoria, és quan ens cal (re)introduir mesures que, des de la societat civil, des de la ciutadania es llenci un “crit d’alerta“ a la classe política, dient-los-hi: “cal tornar als origens, cal tornar a posar al davant l’interès col·lectiu abans que l’interès de partit; cal abandonar les pràctiques viciades i escoltar més la ciutadania“.

2.- Totes aquelles mesures que aportin transparència en la presa de decisions, ja sigui en la forma d’escollir els nostres representants (llei electoral, limitació de mandats i no acumulació de càrrecs), com en l’execució real del pressupost (memòria de resultats del impacte de les mesures i anàlisi parlamentari del grau de compliment efectiu d’allò pressupostat, amb més notorietat de com es fa ara), i transparència també en la forma de contractació dels serveis professionals fora de l’àmbit de l’Administració (separació clara entre públic-privat, i registre públic i de fàcil accès de proveïdors i intermediaris), per citar aquella línia estratègica més rellevant per introduir mesures i criteris per a la regeneració de l’activitat política.