I, sens dubte, aquesta situació econòmica té fortes conseqüències socials. La més preocupant és el fort nivell d’atur i les expectatives que continuï creixent durant els propers dotze mesos, juntament amb un progressiu esgotament de l’estalvi i dels recursos econòmics de particulars i famílies; però també dels límits del sector i les finances públiques per suportar l’increment dels subsidis. En definitiva, una situació que pot portar-nos a un major tensionament de l’ambient i de les relacions socials i ciutadanes.

Ara bé, des de finals de desembre, detectem un encertat canvi de rumb polític, que va en la direcció correcta: un millora en la coordinació econòmica a nivell europeu, un Govern espanyol més fort amb uns objectius concrets a curt termini que disposa de capacitat i credibilitat per a dur-los a terme, al mateix temps que el conjunt d’institucions públiques d’àmbit estatal, autonòmic i local, però també els agents econòmics i socials, demostren un major realisme sobre la situació i la necessitat d’actuar immediatament. En la mateixa línia, a Catalunya, valoro positivament el nou clima de col·laboració entre la Generalitat i l’Executiu estatal, així com els nous espais de diàleg i actituds de d’entesa que han començat a desenvolupar els partits del Govern i de l’oposició.

Certament, en l’àmbit polític, ara no és hora del regateig a curt, sinó de la visió a llarg termini, mentre que, socialment, el moment actual requereix solidaritat i flexibilitat, així com la revisió de moltes actituds individuals i col·lectives. I, des del punt de vista econòmic, no tot va malament. Disposem d’elements positius per a la recuperació: hi ha un nucli de grans empreses ben posicionades a nivell mundial, un important nombre de petites i mitjanes empreses amb un gran potencial exportador, un sector turístic competitiu i àgil amb expectatives de mantenir el seu creixement, un sector agroalimentari amb gran potencial de desenvolupament, i d’un àmbit universitari i de recerca de gran excel·lència.

L’acceptació de la realitat i de les perspectives de canvi en molts àmbits de la nostra vida, juntament amb la consciència i la voluntat decidida de flexibilitat, acord i col·laboració entre tots, són els primers passos necessaris per marcar el rumb correcte i els únics elements que ens permetran sortir d’aquesta situació. Per això, des de “SENTIT COMÚ”, havent col·laborat activament a favor de la sensibilització i mobilització del canvi polític en els últims anys, ara ens proposem contribuir a crear aquest clima general de consens i col·laboració, alhora de ser un punt de trobada, debat i opinió entre la ciutadania, el coneixement i la pràctica política, en temes d’especial preocupació per les persones, com l’ocupació, el manteniment i viabilitat de la societat del benestar, la política fiscal, la recuperació econòmica, la qualitat democràtica i política, i l’encaix de les relacions de Catalunya amb Espanya.

Xavier Martí, president del “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”.

En aquesta ocasió, no faré referència a la situació política perquè -com ja he apuntat en recents ocasions- crec que ha millorat substantivament, en qualitat, eficiència i austeritat després del canvi com a resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 2010, de la constitució del nou Govern de la Generalitat a l’inici d’aquest any, i dels resultats en les eleccions municipals del maig. Uns canvis polítics que han estat ratificats amb els resultats de les recents eleccions generals.

Respecte la situació econòmica, és obvi que encara viurem situacions extremadament complicades. Per això, és inevitable que la recuperació només passa per l’aposta i el suport  a polítiques i objectius d’austeritat, ajustos i reducció d’endeutament, a nivell públic i privat, ja que no existeixen ni existiran recursos econòmics suficients, via ingressos o prestecs, en els proper anys per mantenir les actuals estructures de funcionament públic, de benestar, empresarials, i d’estil de vida que hem viscut en la darrera dècada.

De fet, és poc comprensible que alguns ciutadans, partits i sindicats rebutgin aferrissadament aquestes polítiques sense proposar cap mena d’alternativa sòlida i factible. No obstant això, també cal ressaltar la majoria -silecionsa- que entén que aquest és l’únic camí per tirar endavant i que actua amb un alt grau de responsabilitat. En aquest sentit, m’atreveixo a pronosticar la neccessitat de nous ajustaments del Govern de la Generalitat en el pressupost per al 2013, en aquesta ocasió en la reducció d’estructures i polítiques públiques per assegurar el manteniment i la viabilitat d’un Estat del Benestar suficient i de qualitat.

Una altra qüestió és si és just i intel·ligent per part del Govern espanyol mantenir l’asfixiant política fiscal amb Catalunya, perquè l’excessiva solidaritat dels catalans llastra una economia que sempre ha servit de locomotora d’Espanya i ara és més necessària que mai per a la recuperació de tots. Estic parlant del “pacte fiscal” i tinc el convenciment que, si tenim paciència i fem les coses ben fetes, més tard que aviat, després de l’imprescindible ajustament econòmic del nou Executiu espanyol, a l’inici de les pròxima legislatura d’aquí a quatre anys, hi haurà un acord que permeti impulsar l’economia productiva, l’economia catalana, com a un dels motors de l’economia espanyola.

Pel que fa a la situació social, molt em temo que el drama en matèria d’atur i de pobresa anirà del mal en pitjor. Davant aquest greu escenari, l’única resposta possible a curt termini és la creació de fortes polítiques públiques d’ocupació, encara que sigui a canvi d’una baixa retribució, i d’impuls i de suport econòmic i fiscal a les entitats del tercer sector perquè disposin de més recursos per donar resposta a les neccesitats més perentorias de molta gent.

“Temps dificils i futur incert”, aquest és l’escenari que hem viscut i haurem de superar en els pròxims anys. Caldrà responsabilitat, coratge i amplitud de mires per part de tots. Ningú pot rentar-se’n les mans i caldrà que tothom hi aporti el seu esforç. Tenim les condicions polítiques per fer-ho possible. Però els polítics no podran fer-ho sols. Aquest també serà el nostre comprimís com a col.lectiu per als nous temps.

Bon 2012!

Xavier Marti, president del “ Grup cívic Sentit Comú per Catalunya”.

Tancat el cicle electoral que va començar fa un any, cal reconèixer que s’ha fet un important pas endavant en les perspectives de millora de la vida política a nivell de Catalunya i d’Espanya i en la posada de manifest de la singularitat de Catalunya en el conjunt de l’Estat, en un entorn en què la demanda i el desig de la majoria dels ciutadans ha estat l’existència de governs forts per gestionar la sortida de la crisi, visibilitzat en aquestes eleccions generals en el mateix sentit que la majoria dels catalans vàrem demanar fa un any a les eleccions al Parlament de Catalunya.

El 20-N ha avalat el candidat del PP, Mariano Rajoy, com a president del nou Govern espanyol, de manera directament proporcional al càstig electoral i polític que ha patit el PSOE, que haurà d’iniciar un procés de renovació i adequació del seu projecte després de la seva dolenta gestió de la crisi.

Ara, el repte de Rajoy com a futur president és de grans dimensions i ha de tenir molt present que una majoria parlamentària i l’amplitud de la seva victòria no són suficients per afrontar les grans dificultats i el canvis necessaris per sortir de l’actual situació. En les actuals condicions, una majoria parlamentària no assegura pas un govern fort. Per això, el més lògic seria que el futur president del Govern espanyol busqui consensos amb els principals partits que han aconseguit aturar l’onada blava en els seus territoris. És a dir, Convergència i Unió i el Partit Nacionalista Basc.

A Catalunya, els resultats han posat de manifest el nostre fet diferencial, a la vegada que s’ha donat plena confiança a la política de rigor i seriositat en la despesa i la gestió pública del nostre Govern i s’ha fet un  reconeixement del paper de la Generalitat, personificat políticament en aquest cas en Convergència i Unió, com a interlocutor de Catalunya i dels catalans amb l’Estat. A partir d’ara, no hi ha hi ha lloc per a més jocs de confusions del Partit Popular i del PSOE–PSC. En general, els resultats electorals a Catalunya han posat de manifest la maduresa i el sentit comú dels ciutadans de Catalunya com a persones i com a col·lectiu.

Davant el nou entorn i la situació política que ens ha portar al  “tricanvi”, els ciutadans no podem repetir els errors del passat i relaxar el nostre compromís, individual i col·lectiu, com a ciutadans actius, crítics i lleials. Des de “Sentit Comú per Catalunya” creiem que hem d’ajudar al governs a sortir de la crisi. Tots sols no se’n sortiran. I també hem de contribuir a millorar l’activitat dels polítics i dels governants i a millorar la confiança de la ciutadania amb els mateixos i amb les nostres institucions de govern. La qüestió no és fàcil, però cal intentar-ho. Des la seriositat, el rigor, el respecte, la independència i la crítica constructiva que actuen com a segell identificatiu de la nostra associació, hem de continuar treballant per aquests reptes si volem un present millor per a nosaltres i un futur pròsper per a les noves generacions. Queda molt per fer.

 Xavier Martí, president del “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”

Per això, els catalans hem de donar suport als partits que l’endemà de les eleccions continuaran preocupant-se i lluitant per a nosaltres. Ni Carme Chacón –la ministra que va aplaudir la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, despareguda de Catalunya durant quatre anys i amb 25 diputats invisibles al Congrés–, ni el PP –el partit que s’ha oposat sistemàticament a qualsevol iniciativa favorable a augmentar el nostre autogovern– vetllaran per als nostres interessos. Només els partits estrictament catalans podran fer-ho, però només serà possible amb un aval clar i diàfan de la ciutadania perquè, si no obtenen un ampli suport, amb quina legitimitat podran presentar-se i lluitar com a principals representants dels ciutadans que vivim i treballem aquí? Sens dubte, necessitem una veu nítida, ferma i contundent que transmeti amb força i pugui obtenir amb intel·ligència les demandes del nostre país. A més, malgrat la difícil relació entre Catalunya i Espanya, la majoria de decisions estructurals i les grans reformes per sortir de l’atzucac econòmic passen per Madrid.

Davant aquest escenari, com ja hem manifestat com a col·lectiu,  considarem que només “Convergència i Unió” té la capacitat i la possibilitat de defensar amb força i eficiència els interessos i les necessitats de totes les persones que vivim i treballem aquí. Considerem que la força política de la resta de parlamentaris catalans a Madrid queda diluïda perquè estan integrats en grups polítics estatals o perquè el seu suport electoral no és suficient per exercir cap acció i iniciativa significativa. Diumenge ens hi juguem molt, però pot ser un gran dia –per primera vegada tenim a les nostres mans la possibilitat que Catalunya guanyi les eleccions generals–. Per això, hem de fer un esforç de mobilització i compromís  personal per atreure a indecisos i a votants propers al nostre posicionament. Un resultat o altre serà decisiu per a nosaltres com a ciutadans de Catalunya i com a país.

Xavier Martí, president del “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”

Rubalcaba va centrar tots els esforços per evidenciar l’ambigüitat de les propostes de Rajoy i deixar clar que els populars tenen una agenda oculta que posarà en perill les “seguretats bàsiques” de l’Estat del Benestar. El candidat del PSOE també va erigir-se com a garant de la socialdemocràcia, però va cometre errors impropis d’un polític de la seva talla. “Vostè farà això i allò altre”, va dir, admetent així que Rajoy serà el futur president. Així mateix, va dedicar més temps a desacreditar el programa del PP, que a explicar les seves propostes.

Rajoy era conscient que el cara a cara era l’últim escull per arribar indemne a la presidència del Govern Espanyol i, per això, va evitar entrar en el tête à tête amb el cap de llista socialista. El candidat popular va defensar el canvi polític com a única via per capgirar la situació econòmica i va respondre les envestides del seu adversari amb dades i més dades, a més de retreure que el candidat socialista faci unes propostes que el Govern socialista no ha aplicat durant els últims set anys. No obstant això, el líder del PP va donar una permanent imatge d’inseguretat i va llegir la majoria de les seves intervencions.

Així doncs, tot indica que el cara a cara, mancat de política amb majúscules i amb poca concreció en les propostes, no modificarà la tendència que vaticina una victòria aclaparadora del PP. Per això,  l’únic dilema en el conjunt de l’Estat serà si els populars aconseguiran els millors resultats de la seva història, superant la majoria absoluta de 183 diputats que va obtenir José María Aznar fa onze anys, i si els socialistes patiran la patacada més estrepitosa des de la restauració de la democràcia, igualant o empitjorant els 119 escons del 1977, com pronostica l’enquesta del CIS feta pública divendres.

En canvi, a Catalunya, la campanya segueix ben viva amb un frec a frec inèdit entre PSC, CiU i PP, segons constaten els sondejos. A casa nostra, tot està per decidir i el resultat final depèn de tots i cadascun de nosaltres. Alguns pensaran que és anecdòtic i irrellevant qui quedi primer, segon o tercer, però cal tenir present que aquest resultat serà utilitzat com a argument polític, sobretot, si el catalanisme perd. Si els partits d’estricta obediència catalana no tenen un aval clar de la ciutadania, amb quina legitimitat podran defensar els interessos dels ciutadans que vivim i treballem a Catalunya? El cara a cara entre Rajoy i Rubalcaba va posar de relleu la falta de pluralisme democràtic, la manca de sensibilitat per la plurinacionalitat d’Espanya i que, en la pròxima legislatura, PSOE i PP no tindran gaires inconvenients en pactar polítiques de recentralització, a més de rebutjar que els catalans i la Generalitat rebin els recursos justos i necessaris per poder gestionar la sortida de la crisi des de Catalunya.

Per això, considerem que, guanyi qui guanyi a Espanya, la millor opció política és el suport electoral a “Convergència i Unió” en les eleccions del 20 de novembre per ser forts a Madrid i participar i incidir en la política de l’Estat. Llegeix el document  del “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”, adhereix-t’hi i envia’l a altres persones. L’èxit o el fracàs de la nostra proposta depèn de cadascú de nosaltres.

Xavier Martí, president del “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”.

La realitat és que l’actual marc econòmic i polític no dóna per més. Necessitem renovar els nostres representants i governants per a recuperar eficiència i coratge perquè posin en marxa noves idees, solucions i polítiques públiques per a donar resposta a la crisi que estem patint. Per això, és de sentit comú que el canvi polític és la resposta més correcta a implementar. És lògic que això no és garantia de res, ans el contrari, el dubte és si aquest canvi servirà d’alguna cosa, però necessitem aferrar-nos a nous horitzons per mantenir viva l’esperança i com a defensors de la cosa pública i de la polítca pensem que, ara mateix, aquest és el millor camí.

Volem un gir copernicà en la governabilitat de l’Estat per sortir de la crisi i els catalans –aquells que vivim i treballem a Catalunya– només ho aconseguirem, si la resta d’Espanya tira endavant. Malauradament, les nostres competències d’autogovern no permeten fer les reformes i els canvis econòmics i jurídics necessari que la situació requereix. Per això, aquestes eleccions també són cabdals per a nosaltres.

Per això i degut a l’excepcionalitat econòmica del moment, els catalans hem d’exercir una responsabilitat de doble dimensió: individual i col·lectiva. Aquests comicis requereixen adoptar una decisió de gran transcendència. És obvi, doncs, que no podem actuar de manera reactiva, sinó reflexiva. No només ha de ser una decisió en clau ideològica –individual–, sinó també de país i societat –col·lectiva–.

Ens hem d’arremangar. Catalunya i tots els seus ciutadans que hi viuen i hi treballen necessitem una veu forta a Madrid que contribueixi amb una actitud constructiva i propositiva a la sortida de la crisi i que, alhora, vetlli per l’autogovern i defensi amb fermesa els interessos dels catalans i del conjunt del país.

Xavier Marti, president de “Sentit Comú per Catalunya”.

Tot just iniciat el mes, el president del Govern espanyol i la majoria de mandataris europeus van haver d’interrompre el respectius descansos estivals com a conseqüència d’una forta caiguda dels mercats financers, amb una evident falta de confiança en la capacitat de reduir el dèficit públic i el pagament del deute per part de diversos països de l’Eurozona–entre els quals ens trobem–, i amb la mirada posada en la rebaixa de la valoració del deute públic dels Estats Units. Al final, la solució va venir de la mà del Banc Central Europeu, mitjançant la compra de deute públic espanyol i italià, no sense advertir seriosament als governs corresponents sobre la necessitat de dur a terme els compromisos d’ajust aprovats.

A mitjan de mes, l’atzucac econòmic va donar pas al malestar social i Anglaterra va viure una onada de forts incidents cívics i socials que van posar de manifest una crisi del sistema, malgrat que el govern britànic titllés els aldarulls de “simple delinqüència”. Aquests fets evidencien que la societat està trencada, no només des de baix sinó també des de dalt. Uns culpen la immigració, mentre que altres usen la injustícia social, la pobresa, el racisme, les creixents diferències socials i l’impacte de les retallades com a boc expiatori. Tot i això, també cal posar en aquest context  l’escàndol de les despeses parlamentàries, les escoltes telefòniques, els suborns a Scotland Yard, la falta d’exigència de responsabilitat als banquers o els bons d’executius bancaris… En definitiva, són exemples de males pràctiques i treuen a la llum casos de deteriorament i  corrupció social i política, que poden ser extrapolables a altres països durant els últims temps.

Així mateix, ja en l’inci de la segona quinzena, el Papa va presidir la Jornada Mundial de Joventut a Madrid, que va posar de manifest els durs enfrontaments entre els anti-Papa i pro-laïcistes amb un desbordament de dispositius policials. Aquesta visita de Benet XVI va visualitzar a la perfecció el triomf de la “Línia Bertone”, contraposada a l’estratègia agressiva de la Conferència Episcopal Espanyola, i que aconsegueix interceptar l’agenda laïcista del Govern espanyol amb una visita a l’Estat cada sis o set mesos i que alhora busca recuperar una civilitat europea.

Alhora, aprofitant la tranquilitat de l’agost, els departaments de Benestar i Família i d’Empresa i Ocupació, van posar en marxa un procés de revisió de les prestacions del PIRMI, amb més pena que glòria, encara que no per això menys necessària. La iniciativa ha evidenciat l’abús existent de ciutadans o residents en l’ús i la percepció de les prestacions socials, i l’insuficient seguiment i control exercit sobre els objectius reals perseguits amb les mateixes.

I, per acabar el mes, Govern espanyol i els dos grans partits polítics han acordat una reforma exprés de la Constitució –sense consultar als ciutadans– per limitar el sostre de dèficit i el nivell d’endeutament públic de les administracions a partir del 2018, al mateix temps que el Consell de Ministres del 2 de setembre donarà llum verda a modificacions en la legislació de contractes laborals per joves i aprenents, amb la possibilitat també de prorrogar els contractes temporals. En definitiva, el que podia haver-se fet, encara una mica millor, des de fa temps.  

El panorama desolador no ens inhibeix

Aquest escenari constata que polítics i ciutadans no remem en la mateixa direcció. Els dirigents fixen el rumb sense traçar amb precisió el full de ruta que ha de seguir l’embarcació. A on hem d’arribar? Fins quan? Què podem esperar a curt i mitjà termini? Quins canvis ha d’afrontar cadascú? És cert que la ciutadania ha tendit a un individualisme que esborra de la seva ment la consciència col·lectiva, de voluntat crítica a favor del bé comú i, de fet, molts aprofiten la falta de transparència i credibilitat dels polítics per inhibir-se de la seva responsabilitat com a ciutadans. I això no pot ser cap excusa, ans el contrari. És en aquest moment, en què els ciutadans hem de mostrar el nostre compromís cívic. Aconseguir tirar endavant està a les mans de tots.  

Però, igual que els mercats financers i creditors internacionals, els ciutadans necessitem recuperar la confiança amb els nostres governants i representants públics. És un primer pas imprescindible i, en bona part, depèn dels polítics. Si això no passa, no ens estranyem que l’austeritat ens guiï cap a la mal mar i el vaixell acabi a la deriva. Sense comunicació i transparència, no hi ha confiança. I sense confiança, no hi ha esperança.

 Xavier Martí, president de “SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”.

La crisi de confiança financera i les seves conseqüències en l’economia continuen a l’ull de l’huracà, agreujades per la manca de lideratge polític a molts Estats i, sobretot, en el conjunt de la Unió Europea (UE).  Per això, un govern econòmic europeu, amb la inevitable cessió dels Estats d’una part de la seva sobirania, és el camí i la solució per reconstruir un model econòmic esgotat i deficient que no només tenim nosaltres, sinó la majoria de països de l’eurozona. Quan vam entrar a la UE i després vam crear la moneda única coneixíem els reptes i els riscos a què ens enfrontàvem –de la concentració que es produiria de determinades activitats industrials i empresarials, dels moviments laborals transnacionals que comportaria la creació de la lliure circulació dels ciutadans i dels treballadors, etc.–, però sols vam voler veure, vendre i beneficiar-nos dels avantatges que la nova situació aportava sense afrontar els canvis de futur que la situació comportava.

És evident que hi ha hagut abusos i manca de criteri, realisme i responsabilitat en les politíques d’inversió i la despesa pública de moltes administracions, en el fort endeutament privat pel consum per damunt de les possibilitats reals i en la inversió i especulació immobiliària. Però també és cert que moltes entitats financeres es van beneficiar de la situació. Nosaltres, específicament, tenim un euro que no podem pagar i una sobrevaloració dels actius inmobiliaris que no es poden ajustar. En tot cas, ara tots viatgem en un mateix vaixell i no existeix una millor alternativa de futur que continuar junts. Per tant, tots hem de fer els ajustos i els esforços necessaris per fixar el rumb de l’embarcació, tot acceptant el lideratge dels més forts. Més Europa és l’única solució possible per a nosaltres i les futures generacions en un món global i obert.

A l’Estat espanyol, les necessitats d’afrontar mesures valentes per millorar les expectatives dels aturats, d’alleugerir les dificultats financeres de moltes petites i mitjanes empreses, de continuar ajustant la despesa pública i de fer les reformes estructurals necessàries per assentar les bases per a la recuperació econòmica,, ara vénen frenades per les especulacions d’un avançament electoral. I pensem que davant aquesta situació només hi ha dues opcions possibles. La primera és refredar aquestes expecatives i actuar amb la màxima celeritat per aprovar les mesures que calguin. L’altra alternativa és convocar els comicis generals el més aviat possible, opció que sembla ara la més realista. L’Estat necessita un govern fort. I també ho necessitem per a Catalunya. Molts dels nostres problemes tenen la seva solució en la forma en com s’afrontin a nivell espanyol. Així mateix, també depèn en gran part de la unitat i la força que els catalans tinguem al Congrés dels Diputats i al Senat per fer-nos respectar i ser influents. Donar la paraula i el vot als ciutadans és el que cal ara.

A Catalunya, a la tardor, en ple procés de les eleccions generals, en un entorn de tensió social per la situació econòmica d’empreses i laboral de moltes persones i per la implementació de l’aprimament de les polítiques públiques, el Govern haurà de confeccionar i aprovar uns nous pressupostos. L’Executiu haurà de tornar a ser realista. Creiem que els comptes que haurà d’elaborar el conseller Mas-Colell hauran de ser restrictius de nou, i la realitat serà que si fins ara les conseqüències han estat només per a millorar l’eficiència de la gestió pública, que sempre és possible i necessària, ara el Govern haurà de plantejar les prioritats en l’acció pública, amb uns recursos més limitats i només serà possible amb la col·laboració i l’esforç de tots.

Ens esperen temps complicats i difícils. La tardor pot ser l’inici d’un any 2012 molt dur econòmica i socialment. Haurem de ser realistes, solidaris, austers, eficients i amb una visió a llarg termini. Amb esforç i responsabilitat individual i col·lectiva ens en sortírem, però tots haurem d’aportar per superar aquests escenaris convulsos que viurem tornant de les vacances. De moment, acabeu de passar un bon estiu! 

Xavier Martí, president de “SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”.

A nivell econòmic i de l’Estat, pels motius que siguin, detectem l’existència d’un clar diagnòstic de la situació financera, pública i privada, juntament amb un coratge i una fermesa en la necessitat d’efectuar reformes i la sensibilitat i la voluntat política existent de minimitzar les conseqüències socials d’aquests ajustos, que són imprescindibles per assentar les bases de la recuperació econòmica. Quan més tardem a aplicar-los, més complicada i asfixiant serà la situació actual.

En aquest sentit, Catalunya va ser la primera comunitat en assumir aquesta realitat i en aplicar mesures concretes amb un rerefons d’austeritat, transparència i eficiència a l’administració, i que ha tingut la seva màxima expressió fins ara en uns Pressopostos que per primera vegada a la història seran decreixents, amb una reducció general del 10% de la despesa, però de tan sols el 6% en referència a la despesa destinada a mantenir els serveis bàsics, degut al fort nivell de endeutament públic i de l’increment del dèficit com a conseqüència de la devallada d’ingressos fiscals.

Per altra part, el Govern espanyol ha aconseguit aprovar unes reformes insuficents però necessàries sobre la negociació col·lectiva i de les pensions, malgrat la incapacitat i la manca d’autoritat del president de l’Executiu estatal, José Luis Rodriguez Zapatero, gràcies el suport del grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats.

Així mateix, és just recordar el compromís personal per part de catalans al capdavant de la gestió de les Caixes d’Estalvi i de la patronal espanyola, en uns moments de grans dificultats econòmiques. Això, es reconegui o no públicament, revaloritza el protagonisme de Catalunya a l’Estat, reforça la nostra autoestima i, en el futur, ha de servir de base per replantejar els límits de la nostra aportació fiscal a l’Estat.

Però el canvi d’actitud i de valors no només s’ha produït en polítics i governants, sinó també en els ciutadans. Cada vegada existeix més consciència d’assumir esforços i acceptar  reformes per sortir de l’actual atzucac i, per altra part, apreciem un retorn a l’interès col·lectiu per resoldre els problemes conjunts. Observem que la societat està viva, que existeixen inquietuds i que hi ha desig i voluntat per canviar les coses, com ha posat de manifest el Moviment del 15-M, amb tots els matisos i les observacions a les seves actuacions i propostes.

Així doncs, intuïm una dinàmica de canvi en els valors i les actuacions de polítics, governants i ciutadans. Segurament, per a molts, resultarà insuficient, però no podem negar la realitat. Hem de profunditzar en la millora de la nostra democràcia a través de canvis i de la regeneració política per a poder crear un clima de confiança i compromís necessari entre ciutadans i polítics, que ens permeti implementar els ajustos, les reformes imprescindibles i assumir esforços.

El camí serà llarg i dur, però almenys sembla que comencem a caminar en la bona direcció. Per això, seguim esperançats.

Xavier Martí, president de “SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”

Eleccions municipals

Vistos des d’una perspectiva global, entenem que els resultats dels comicis locals a Catalunya són un punt i seguit del canvi ja iniciat amb les eleccions al Parlament del 28 de novembre passat. En l’àmbit estatal, el Partit Popular ha fet un important pas endavant en la seva consolidació com alternativa a l’actual Govern socialista a les pròximes eleccions generals, no tant per mèrits i creixement de vots, sinó per l’enfonsament de la confiança en el Partit Socialista.

Els resultats de les municipals han posat de manifest al nostre país el desgast i la desconfiança en els dirigents i els partits polítics que van formar part de l’anterior Govern tripartit. Intuïm que la davallada és degut a la mala gestió desenvolupada contra la crisi, la conseqüent herència d’un fort dèficit i nivell endedudament públic, així com per un insuficient canvi i regeneració interna i externa dels seus dirigents i  la dinàmica d’actuació, després dels resultats obtinguts en les eleccions del 28-N. Així mateix, pensem que l’ampli suport que ha rebut Convergència i Unió avala la política d’austeritat del Govern d’ Artur Mas.

Ara, com vam plasmar en el nostre document de posicionament La recuperació econòmica també comença al teu Ajuntament, és important que els nous equips municipals sapiguen atreure inversions als municipis, aprofitar els propis actius i gestionar bé els recursos econòmics.

També és necessari que els nous electes locals tinguin visió global de país i voluntat de col·laborar entre si, lleialment, i evitar ser reductes per fer política partidista. És bàsic que els Ajuntaments i la Generalitat treballin conjuntament per sortir abans i millor de la crisi, i tornar a crear ocupació al nostre país, així com coordinar les seves accions de govern per eliminar les disfuncions existents.

La situació econòmica

És evident que, un mes més, no podem deixar de parlar de la nostra economia, que segueix sense força en un entorn econòmic europeu i mundial de recuperació. Aquesta situació és exemple clar de la manca de flexibilitat del nostre model econòmic i laboral per adaptar-se a les circumstàncies.

Després de la reunió-debat dels socis de “SENTIT COMÚ” amb el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, celebrada el passat 18 de maig, considerem que la gestió de l’economia catalana està en bones mans. Hi ha idees, objectius i projectes concrets amb capacitat i autoritat per dur-los a terme.

Compartim la fórmula de Mas-Colell: “Austeritat, credibilitat i coresponsabilitat” per assegurar el nostre benestar i el de les futures generacions, i per mantenir i aprofundir en el nostre autogovern. Al mateix temps, insistim en la necessitat i urgència de fer efectives les reformes anunciades pel Govern de l’Estat, la simplificació administrativa per a les empreses i el coratge en l’ajust de la despesa per part del Consell Executiu de la Generalitat, juntament amb la responsabilitat i col·laboració política de tots els grups parlamentaris.

El “Moviment 15 de Maig”

No podem obviar en l’anàlisi d’aquest mes el “Moviment 15 de Maig” o “Democràcia Real Ja!”. El mateix, encara que molt minoritari, és un clar reflex de l’estat d’ànim i indignació de molts joves i sectors de la societat, per la situació i gestió que han efectuat els grups polítics i les institucions de govern. L’aparició d’aquest “moviment” en període electoral, el fet que és impulsat per persones joves i unes formes coincidents amb mobilitzacions recents a diversos països veïns del nord d’Àfrica, li han donat una projecció i un protagonisme públic –nacional i internacional– molt superior al rigor i solidesa de les seves propostes.

És molt satisfactori que les persones es moguin, perquè significa que la societat està viva, que existeixen inquietuds, i que hi ha el desig i la voluntat de canviar les coses. Valorem positivament que sigui un moviment promogut per joves i que posin de manifest que hi ha joves crítics i disposats a lluitar pacíficament per les seves inquietuds. Coincidim en gran part, amb la seva crítica i propostes per a millorar el funcionament de la nostra vida política i en la necessitat d’exigir responsabilitats a les persones i institucions que ens han portat a l’actual situació. Tots som responsables, però uns més que altres.

Des de la nostra associació ja fa quatre anys que denunciem aquesta situació. A inicis del 2010, vam publicar un document titulat Regeneració política i bon govern, amb 10 propostes concretes per a la millora de l’activitat política i de la gestió de les administracions públiques, que hem presentat a tots els grups parlamentaris amb reunions individualitzades. Esperem que els polítics de tots els colors prenguin nota d’aquesta inquietud social, que entenguin que mentre a ells els preocupen algunes coses, a la gent del carrer, i en aquest cas molt especialment als joves, els en preocupen d’altres.

En resum, pensem que, malgrat les dificultats de la nostra situació econòmica, de les nostres finances públiques i de les lògiques inquietuds socials, comença a existir un diagnòstic clar de la situació, i idees i canvis que ens indiquen el camí a seguir. Estem indignats, però alhora esperançats. Posar el país en marxa i assegurar el nostre benestar futur és una responsabilitat que ha de ser compartida, si volem que sigui una realitat. I això també depèn de cadascú de nosaltres.

Xavier Martí, president de “Grup cívic SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”.