Esforç per la classe mitjana
Article de Miquel Ribera, publicat a Regió 7 el 15 de juny del 2010
En un escrit anterior preveia un empobriment econòmic de la classe mitjana que, al cap i la fi, és la que sosté i vertebra el model de societat que tenim i que hem de defensar. Doncs bé, els fets, i especialment els dels darrers dies, crec que em donen la raó.
Els cants de sirenes dels darrers quinze o vint anys del govern de torn i de la banca ens han fet estirar més el braç que la màniga. Els governs espanyols i autonòmics presumien de superàvits i treien pit per fer lloc per a alguna medalla de reconeixement de sapiència en gestió econòmica. La banca espanyola era líder en beneficis i dels pocs sectors econòmics espanyols que conquerien amb èxit mercats estrangers. I tot això, amb l’endeutament de la classe mitjana espanyola i amb els capitals especulatius estrangers.
Alguns ens ho miràvem amb certa sorpresa i incredulitat, no tant pel fet de ser més llestos que els altres, sinó perquè teníem la sort de tenir un avi al costat, que no en sabia de termes anglosaxons, però sí que ens parlava amb gran sentit comú de tenir seny en l’endeutament. I vet aquí que un dia va petar tot i, de cop i volta, els governs van entrar en dèficit i tot eren presses per tapar els forats de la banca.
És cert que la classe mitjana hem de fer anàlisis de consciència de la nostra falta de sentit comú i de criteri per no resistir la temptació de quan ens posaven el caramel a la boca, però, i els governs? És que potser no ens deuen una explicació de com s’han malgastat els beneficis d’aquests anys i de forma tan ràpida? Com és possible que en quinze anys de beneficis no puguem resistir ni el primer any de vaques magres?
Ara, després de dos anys amagant el cap sota l’ala, han hagut se ser els de fora els que ens han hagut de forçar a posar pegats de qualsevol manera per maquillar els resultats però que no arreglaran el problema de fons. Les mesures que s’han pres per reduir el dèficit són efectivament les més fàcils de prendre i les més mediàtiques, però impacten de ple en la ja tocada classe mitjana, sense els mitjans suficients per fer sentir la seva veu.
Aquells que formem part de la classe mitjana estem preocupats perquè no veiem que cap partit polític tingui un pla estratègic reflexionat de com sortir de la crisi. No he sentit cap proposta ni de cap dels governs, ni de cap de les oposicions que aspiren a governar. La classe mitjana tenim el complex de ser la vaca que es pot munyir sense límit.
Miquel Ribera és membre del consell directiu de “SENTIT COMÚ” i coordinador al Bages