En les diferents trobades, el president de “SENTIT COMÚ”, Xavier Martí, ha remarcat que els polítics “han de recuperar la confiança dels ciutadans, amb més transparència i eficiència, per poder solucionar amb èxit els problemes de la societat, especialment, la crisi econòmica”. “Els partits han d’articular el futur” i “amb petits canvis sobre regeneració política, podran recobrar la seva credibilitat”, ha argumentat en les diverses reunions.

Tots els partits han agafat el compromís d’estudiar les propostes i donar una resposta formal sobre quines mesures incorporaran en els seus programes electorals. Els representants de “SENTIT COMÚ” van ser rebuts per a diputada, vicepresidenta d’Unió i subdirectora de campanya de CiU, Joana Ortega; el viceprimer secretari i portaveu del PSC, Miquel Iceta i el diputat socialista Daniel Font; la parlamentària i vicesecretària general d’Acció Sectorial i Programes d’ERC, Marina Llansana. La portaveu del PPC a l’Ajuntament de Barcelona i vicesecretària sectorial d’Estudis i Programes dels populars, Àngels Esteller; el diputat i secretari Executiu de Projectes, Estudis i Programes de CDC, Francesc Homs; i la portaveu d’ICV al Parlament, Dolors Camats. Només falta poder acabar de concretar la trobada amb Ciutadans.

Poden veure les imatges al Flickr de “SENTIT COMÚ”.

La manifestació del 10 de juliol contra la sentència de l’Estatut va ser una prova d’aquesta calor que també s’ha escampat als àmbits polítics i socials. No fou una manifestació independentista, però seria de cecs no adonar-se de dues qüestions que van quedar ben a la vista: a la manifestació hi havia prou gent com per poder afirmar que estava present la centralitat del país i que, aquesta centralitat, cada cop reflexiona amb veu més alta i sense por sobre un escenari de possible trencament amb Espanya. La publicació del contingut íntegre de la sentència el dia abans de la manifestació fou, realment, una provocació tant en la forma com en el fons.

La imminència de les eleccions catalanes, juntament amb el parèntesi estival, fa difícil intuir quin és el camí que s’obrirà a partir d’octubre, però val a dir que la sentència ha provocat entre els catalans, siguin de la sensibilitat que siguin, alguna cosa més que no pas una simple febrada temporal. Som conscients de la seriositat del que afirmem, però reiterem que no voler veure la complexitat de l’assumpte seria un gran error. Ho sabem aquí i també haurien de saber-ho a Madrid. Arreglar els ponts que s’han esberlat, no serà fàcil malgrat les promeses de desplegar l’Estatut a través d’iniciatives legislatives que va fer el president Zapatero en visita a Barcelona.

I quan diem complexitat volem dir, precisament això. La prova és que el dia després de la manifestació Catalunya va omplir-se de banderes espanyoles i de ciutadans que demostraven la seva eufòria per la victòria de “la roja” al mundial de futbol. Catalunya és, certament, complexa i s’equivoquen els que la veuen només en blanc i negre. És per això que des de “SENTIT COMÚ” defensarem sempre la serenor com a element principal de l’activitat política. Una serenor que no s’ha d’entendre, de cap manera, com desistiment davant d’allò que creiem injust. No es tracta d’autoimposar-nos límits estrets a la nostra ambició, sinó simplement treballar a favor d’aquesta ambició mirant de cara una realitat que, reiterem, és més complexa del que alguns volen entendre.

Això sí, la complexitat no ha de servir per donar cobertura a la tàctica a curt termini que tan de mal ha fet a la política. Per això estem obligats a censurar els exercicis de funambulisme parlamentari que porten a les forces polítiques catalanes a pactar unes coses al Parlament que després són incapaces de mantenir al Congrés dels Diputats.

Deixant de banda la sentència i les seves conseqüències, el juliol també va fer pujar la temperatura a la Cambra Baixa amb el debat sobre l’estat de la nació. Cap novetat destacable, al marge de posar en evidència novament la solitud de Zapatero que ara sembla disposat a convertir-se en el campió de la contenció de la despesa. “Haré lo que tenga que hacer, le pese a quien le pese, y me pese lo que me pese”, va dir l’inquilí de la Moncloa. Ens agradaria creure’l, però malauradament la història més recent no convida pas a fer-hi més confiança que la justa i necessària. En tot cas, tindrem oportunitat d’observar-ne de prop la fiabilitat amb les discussions que encara s’estan duent a terme sobre la reforma laboral i la de les pensions, prevista aquesta darrera per al nou curs parlamentari.

Un apunt d’economia. Aquest mes ens ha regalat la publicació dels resultats dels tests d’estrès bancari que, suposadament, han demostrat que el sistema financer espanyol està en condicions de superar la situació actual i, fins i tot, un agreujament de la mateixa. És una bona notícia que ha suposat una reducció del preu de les emissions de deute públic espanyol fetes d’ençà la publicació d’aquestes dades. En tot cas, cal ser prudents i evitar el cofoisme. La situació segueix sent molt greu i cal estar ben atents a l’evolució dels mercats en els propers mesos. Tot passa per recuperar la sensatesa en política, i ser capaços d’aprovar finalment una reforma laboral útil i una reforma de l’estat del benestar que n’asseguri la seva pervivència a través de la racionalització de la despesa.

No podem tancar aquest editorial sense una referència a la recent prohibició dels toros a Catalunya. Malgrat els esforços per evitar la politització de l’assumpte, aquesta no ha pogut evitar-se després que el Parlament no doni el mateix tracte als correbous, bous embolats i d’altres festes que també utilitzen els toros com elements per al gaudi festiu. Entenem la satisfacció dels col·lectius animalistes i, al mateix temps, comprenem també el malestar dels aficionats al toreig. En tot cas, celebrem la llibertat de vot que CiU i PSC van donar als seus diputats a l’hora de determinar el seu posicionament i encoratgem a totes les formacions polítiques a practicar amb més assiduïtat aquest fet que allunya la política de la tàctica i apropar els diputats al carrer.

Tornarem al setembre. Coincidint amb el posicionament que “SENTIT COMÚ” farà sobre la situació econòmica i política de Catalunya davant les que, llavors sí, seran ja unes eleccions imminents. D’entrada, avancem que, passi el que passi quan els comicis arribin, el que sí estem convençuts és que necessitem una Catalunya forta i respectada i un Govern que sàpiga, sobretot, prioritzar els problemes dels ciutadans pel seu ordre real d’importància.  En tot cas, en parlarem amb profunditat al setembre. Fins llavors, bones vacances.

Xavier Martí, president del “Grup cívic d’opinió SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”

L’entitat considera que, ara mateix, els catalans estan preocupats per aquestes dues qüestions i seran els eixos principals que centraran de la campanya electoral, degut a la greu crisi econòmica i la recent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

L’Assemblea serà el 16 de setembre i està previst la celebració d’una taula rodona amb la participació de dos experts –un per a cada àmbit de reflexió- i, tot seguit, obrir un debat entre els assistens per, si s’escau, aprovar un document de posicionament.

La decisió va ser presa pel Consell Directiu de l’entitat. “SENTIT COMÚ” va subscriure la marxa “per la dignitat de Catalunya i els seus ciutadans i per la unitat sense matisos i interessos”. Diversos membres van participar a la manifestació.

Així mateix, el grup cívic d’opinió va escriure articles d’opinió a diversos diaris sobre la sentència i les seves conseqüències. La Mañana va publicar el text “Una resposta que faci visible el malestar”, al Diari de Girona va sortir l’article “Unitat sense matisos i interessos” i al Diari de Tarragona, “Unitat, serenor, ambició i sentit comú”.

“SENTIT COMÚ” també té Twitter i, a partir d’ara, disposa de Flickr. Aquest instrument permet ordenar i classificar les fotografies de l’associació sobre les diverses activitats i rodes de premsa. El grup cívic d’opinió ha apostat des de fa mesos per les eines 2.0 amb l’objectiu de donar a conèixer els seus actes i vertebrar la seva opinió entre els ciutadans.

Article de Manuel Castells, publicat a La Vanguardia el 25 de juliol de 2010

Pues sí, dice el 47% de los catalanes según el sondeo del Instituto Noxa para La Vanguardia realizado tras la manifestación multitudinaria para afirmar el derecho a decidir como nación. Pues no, sostiene el 36%. Nunca el sentimiento independentista había alcanzado un tal nivel. “Bueno”, dicen los escéptico-realistas, “¿y qué?”. ¿Adónde lleva esta exacerbación nacionalista? ¿Y cómo podrían conseguir la independencia? Este realismo ramplón olvida dónde germinan los cambios sociales: en las mentes de las personas. La psicología política y la experiencia histórica coinciden en señalar que cuando una mayoría social piensa algo contrario a lo proclamado en los frontispicios institucionales y cuando este pensar se hace práctica, son las instituciones las que cambian.

Ciertamente, hay resistencia al cambio, frecuentemente mediante represión. Pero si el cambio mental y social es profundo, el cambio institucional acaba teniendo lugar, en tiempos y formas que varían según los intereses en juego. En Quebec, al final se llegó de forma democrática al mantenimiento en Canadá, pero con un alto nivel de autogobierno, tras haber puesto a voto la independencia. En Escocia, de momento gobierna el partido independentista. En Bélgica se considera inevitable la separación de Flandes, poniendo fin a un reino unitario binacional que precisamente alberga la capital de Europa.

Pero aquí, ya andamos recordando el artículo 8 y advirtiendo que la sacrosanta Constitución (inteligente arquitectura de compromisos hecha para ser cambiada) es tan intocable como la España eterna de esencias mesetarias. Así las cosas, la cuestión de la independencia como objetivo se transforma en la independencia como proceso. Y teniendo en cuenta el arraigado pacifismo de la ciudadanía catalana, aun en condición de rauxa por el pisoteo institucional a su dignidad, la primera expresión de ese independentismo social se podría dar en el sistema político catalán. Las consecuencias más claras son la nueva hegemonía de Convergència (en menor medida de Unió) y la crisis del proyecto del PSC como partido bisagra entre socialismo catalanista y socialismo nacionalista español. Esto conlleva a la liquidación del tripartito en condiciones más tristes de las que en realidad mereció la experiencia. El independentismo populista de Laporta no despega (aunque puede cambiar si se radicalizan las posturas) y la esperanza del independentismo razonable que era ERC se diluye en el momento clave en luchas internas y maniobras florentinas sólo comprensibles para los iniciados.

E incluso Iniciativa, siempre buena gente, no se decide a entrar de lleno en la lucha por la autodeterminación. Así, parece que Artur Mas tendrá la responsabilidad de canalizar institucionalmente el vuelco ideológico producido en Catalunya. Su tarea no será fácil, porque hay dos peligros. Primero, una fractura ideológica en Catalunya si se radicaliza el españolismo de un sector minoritario pero amplio de la ciudadanía. No sería el 50-50 de Euskadi pero podría llegar a un 60-40 por las personas atemorizadas ante el avance del independentismo. Aquí, el pacto posible con un Montilla mucho más catalanista de lo que se cree disminuiría el riesgo de enfrentamiento civil. El segundo peligro es mayor: utilizar el sentimiento nacional catalán como arma de negociación de autonomía alternativamente con PSOE y PP como se hizo anteriormente. Dicha estrategia fue útil en su momento para obtener mayores cuotas de autogobierno, pero no integra plenamente el sentimiento nacional. Y es que mientras desde las instituciones españolas niegan la especificidad nacional de Catalunya, con anteojos de leguleyos que de tanto legajear se olvidaron de mirar a la sociedad, lo que se ha planteado en la conciencia colectiva es el derecho a ser quien se cree ser y decidir lo que se quiere ser. Esta afirmación nacional no se trapichea en los pasillos de una política desprestigiada.

¿Y entonces? Aquí hay que recurrir a lecciones de la historia y la geografía en situaciones similares. En último término, lo que ocurre en la sociedad civil es lo que decide la suerte de los procesos de cambio, siempre empujando, y a veces desbordando, los cauces institucionales. Por eso las entidades cívicas convocantes de la manifestación del 10-J se enfrentaron al intento de las instituciones de liderar el cortejo.

Un anuncio de los tiempos venideros: o los partidos e instituciones se suman a esa movilización de la sociedad civil, articulándola institucionalmente, o se verán superados por ella. ¿Con qué objetivos? No tiene sentido hablar de programa de independencia, porque si se plantea sería el resultado de un proceso. Lo inmediato es la afirmación del derecho a decidir, o sea, a un referéndum sobre la independencia vinculante en Catalunya con formas de negociación con el Estado español mediante una reforma de la Constitución. Pero la oposición del Estado español será durísima. Yahí es donde el proceso se complica, porque, bloqueadas las vías institucionales, sólo queda la desobediencia civil.

Se habla estos días en Barcelona de pagar los impuestos en una cuenta propia de Catalunya sustrayéndolos al Estado español, de bloquear el Parlamento español en votos clave mediante la ausencia en bloque de los diputados catalanes, de cursar miles de querellas legales contra las decisiones de la administración central, de boicotear la prensa de Madrid que miente sobre Catalunya, de boicotear Iberia, y otras formas imaginativas de expresar la determinación pacífica de los catalanes de que a las malas no van a poder con ellos. Porque no es sólo una cuestión de identidad sino de bienestar económico y social, como Flandes en Bélgica. Catalunya sabe que puede ser, en el marco europeo, un país productivo y competitivo hoy lastrado por una España montada, en buena medida, en una economía especulativa de la finanza y el ladrillo, eslabón débil de la economía europea. La necesaria solidaridad económica y social de Catalunya hacia una España en crisis requiere como contrapartida un respeto a valores fundamentales de una nación hoy en día negada y vilipendiada por quienes, en parte, viven a su costa. Así no, señores o señoritos. Pasó el tiempo del ordeno y mando.

Manuel Castells és sociòleg

U S’acaba el curs polític. Nota: suspens general. El Constitucional ha esguerrat l’Estatut. La política catalana no ha sabut respondre-hi amb prou contundència. La unitat catalanista ha estat precària a Catalunya i vergonyosa a Madrid. Entre uns i altres han donat als partits estatals la treva que desitjaven. Per acabar-ho d’adobar el Ministeri de Foment ha retallat inversions cabdals a les infraestructures del país. En les matèries troncals, doncs, la política catalana haurà de passar repesques.

DOS. La repesca serà dura. El poble català està fart de defensar principis obvis, de polítiques d’aparador, dels dirigents, de promeses incomplertes, d’incoherències partidistes, de copets a l’esquena, de perdre temps, de donar treves als adversaris, de mirar de reüll els reptes del futur. La història diu que les treves amb Madrid quasi sempre acaben contrariant els interessos de Catalunya. La història diu que la via pedagògica estil Campalans no es suficient. La història mostra que la política catalana no ha assumit encara el principi de Valentí Almirall: l’Estat no respectarà els interessos dels catalans si Catalunya no té partits independents i forts. La història ho diu: la única pedagogia possible cap els partits estatals es la convicció, la coherència i la unitat.

TRES. El president Montilla s’ha referit als danys morals que Catalunya està rebent de l’Estat; ha reclamat gestos per recuperar la confiança. Però gestos sense contingut no ens acontentaran. Volem respecte, realitats i continuïtats. Personalment penso que els danys morals són importants, però encara més ho són els patrimonials. Som una nació i ens volem autogovernar. Ho farem, diguin el que diguin el Constitucional i la classe política espanyola. Però ara no ens estem governant en plenitud, quan més ho necessiten; no disposem d’un Estat prou eficient quan més ens cal, no estem encarant els complexos reptes de futur que coneixem. No paga la pena dedicar-nos a la improductiva feina de llepar-nos ferides morals. La desfeta de l’Estatut no és només un problema moral, és sobretot un problema de futur. Tenim poques eines per desplegar l’autogovern, per intentar ser eficients, creatius i intel·ligents. Aquest és el problema real de Catalunya. La unitat dels partits és una qüestió de necessitat, de supervivència. La substitució de l’Estatut per un procés de rescat sense agenda serà una versió ingrata del vell peix al cove.

QUATRE. És imprescindible que els partits catalanistes entenguin que sense una unitat bàsica –catalanista– a l’entorn d’un projecte polític nacional, gradual i autònom, no sols no avançarem, sinó que retrocedirem. Espanya té el poder de l’Estat, de la caixa de tots i del butlletí oficial. I, a més, amb les coses catalanes són coherents. Van dir que passarien el ribot pel text que va sortir de Catalunya i l’hi han passat. Ara donaran peixet i proposaran treves fins que creguin haver desconcertat, avorrit i vençut del tot la societat catalana.

CINC. S’acaba la legislatura i a Catalunya s’ha d’obrir necessàriament un temps nou. La societat catalana haurà d’aprendre a treballar d’una manera diferent. Haurà d’aprendre a aprofitar els espais de sobirania econòmica i cultural que té, haurà de lluitar en totes les escletxes que sigui capaç de trobar en l’Estat i sobretot haurà d’aprendre a desplegar un projecte propi àmpliament recolzat que vagi més enllà de la lògica partidista i estreta dels actuals partits polítics. La societat catalana ha de renovar el seu propi projecte i ha de ser infinitament més exigent amb l’Estat, i també amb si mateixa.

Fa quinze anys ningú hauria pogut imaginar que la UOC arribaria a convertir-se en el que és avui: una universitat de referència, no només a Catalunya i a l’Estat, sinó arreu del món. La seva rectora, Imma Tubella, conversa amb l’Avui. Endavant la lectura.

Alain Touraine diu que la globalització ha implicat la ruptura entre l’economia i la resta de la vida social. ¿Podem atribuir la crisi a aquest trencament?

La globalització no és directament la culpable de la crisi. La crisi es deu a un canvi de la societat a nivell global. Un món en què les institucions polítiques estan en crisi i en què estan tornant a adquirir protagonisme els moviments socials, la societat civil. Touraine, doctor honoris causa de la UOC, ho ha estudiat durant molts anys, i ara més que mai el seu pensament sobre els moviments socials està d’actualitat.

L’economia domina les institucions socials i la política. Com poden, els moviments socials, convertir-se en un contrapès?

La crisi, que no només és econòmica, sinó també social i institucional, s’explica per un canvi del model de societat que no hem percebut prou ràpidament. Vivim la transició de la societat industrial a la societat de la informació, cosa que implica un canvi de model econòmic. Tots els moments de transició, i aquest n’és un de molt important, impliquen dificultats.

Concreti’m la transició.

Hem passat d’una economia industrial, fonamentada en els béns materials, físics, la màquina, a una economia en el centre de la qual hi ha els fluxos d’informació, de comunicació, el coneixement.

I una de les raons de la crisi és que no ens hi hem adaptat.

Hem entrat en crisi per moltes raons, però una d’elles és que no ens hem sabut adaptar prou ràpidament a aquest canvi de paradigma. Fins i tot hi ha qui nega que estiguem en una societat del coneixement! I és precisament per això que hem tingut problemes. Joan Torrent, professor de la UOC, diu que vivim tres crisis en una: la primera és d’infraestructura, la crisi dels mercats i del sistema financer; la segona és d’estructura, la crisi de l’economia real: a l’Estat espanyol una gran part del teixit productiu no disposa de les condicions adequades per a la competència en els mercats globals: sense empreses innovadores, eficients i competitives, no hi ha treball, ni creixement, ni consum, ni benestar; i la tercera és la crisi de superestructura: la crisi de les institucions i del seu encaix amb l’àmbit d’actuació econòmic.

Espanya n’és l’exemple.

Som poc competitius, tenim febleses en la productivitat a nivell econòmic i en educació estem a la cua d’Europa.

La societat civil es fa sentir poc: està afeblida?

Hi ha indicis que la societat civil està reaccionant, també a Catalunya. En temps de bonança la gent es relaxa, però quan la crisi fa forat la gent reacciona i la gent es qüestiona moltes coses que fins ara no s’havia qüestionat. A nivell global, però també a Catalunya i a Espanya, hem de tenir clar que el canvi de societat no es limita a afegir coneixement a la societat industrial. Estem canviant de paradigma. I com a país ens hi hem d’adaptar i hem de saber què volem ser.

Quines són les nostres opcions?

Fa pocs dies vam fer un acte acadèmic en què Edward Hugh va ser molt clar: hem de decidir si volem ser Argentina o volem ser Finlàndia. Espanya, per tota una sèrie de factors polítics, econòmics i socials, s’encamina cap a Argentina. En canvi, Catalunya té moltes possibilitats d’anar cap a Finlàndia. Pensi que la nostra història està absolutament lligada a la modernitat i a la innovació!

Com podem evitar que Espanya ens porti a l’argentinització?

Hem de deixar de banda els diagnòstics, les queixes i la resignació. Catalunya ha passat per moments en què, sense tenir les llibertats nacionals garantides, ha estat altament innovadora i creativa i ha aconseguit situar-se a l’avantguarda, no només d’Espanya, sinó també d’Europa. La Mancomunitat n’és un exemple. Catalunya, sense recursos naturals, només amb la voluntat i la capacitat emprenedora de la seva gent, va ser capdavantera en la transició de la societat agrària a la societat industrial. Ara ho podem tornar a aconseguir!

¿Els sotracs polítics actuals poden generar frustració?

Depèn de nosaltres. I és per això que confio en la societat civil. Ramon Trias Fargas va dir que seríem independents perquè ens hi obligarien les circumstàncies.

Ara ens hi obliguen?

Sí. I el que diu Edward Hugh és fonamental: què volem ser? Jo vull ser Finlàndia i no Argentina. I estic convençuda que un percentatge altíssim dels ciutadans del país també ho volen.

Vet aquí l’independentisme pragmàtic. Ferran Mascarell ho formula afirmant que l’Estat ha de ser artífex de benestar i no pas de malestar.

Aquesta és la clau.

¿L’Estat espanyol, entès com a administració pública, esdevé un obstacle per al nostre potencial econòmic?

Sí, però també hem de fer autocrítica. Hem de fixar, d’una vegada per totes, les nostres prioritats. Si volem fer un canvi de model i volem ser competitius, si volem superar la crisi dels mercats, la crisi de la competitivitat i també la crisi institucional, hem de posar al centre de les seves prioritats l’educació i la recerca.

A Espanya s’ha reduït la dotació en recerca.

I quan la dotació en recerca es redueix a Espanya, també es redueix a Catalunya, però no tinc clar que hàgim de donar únicament la culpa a Espanya. Perquè si posem al centre de les nostres prioritats l’educació i la recerca, és perquè sabem quin país volem, i aquesta és la qüestió clau: quin país volem que sigui Catalunya?

No ho sabem?

No. Els pressupostos haurien de ser un indicador de quin país volem.

Què li diuen, els pressupostos?

Em diuen que no volem un país intensiu en coneixement.

Això és la mort?

Això és anar cap a Argentina i no cap a Finlàndia. La UE, malgrat els Estats, ha optat per no disminuir sinó augmentar els pressupostos en recerca en un 12%. Una dotació molt semblant a la dels EUA: Obama, ja en el seu discurs inicial, va dir que si els EUA volien ser competitius, havien d’apostar per l’educació.

¿El futur depèn del coneixement vehiculat a través de les noves tecnologies?

A Catalunya i a tot el món. De coneixement n’hi ha hagut sempre, però les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) l’han fet accessible. Això és una revolució, equivalent a la que va suposar la impremta en el seu moment.

Què ofereixen les noves tecnologies per superar la crisi?

Si aprofitem els beneficis econòmics de la xarxa, ens en sortirem. La xarxa és fonamental per a la internacionalització de l’economia: el nostre mercat ja no és Espanya, sinó tot el món. I la xarxa també implica un canvi de valors, diferents dels de fa trenta anys. Xarxa és col·laboració, cooperació, transversalitat, democratització en el sentit ampli de la paraula, i no jerarquia.

¿La xarxa ha de ser un antídot contra la fragmentació social?

Ho ha de ser. Facilita l’accés a l’educació i permet noves organitzacions del treball. Fixi’s que a l’inici de les TIC es parlava molt de la divisòria digital: no existeix! Amb Manuel Castells vam dirigir el Projecte Internet Catalunya a la cerca d’aquesta divisòria social i vam concloure que l’única divisòria és generacional. Jo mateixa vaig fer cerca sobre el terreny. I al Raval, ja al 2002 i al 2003, la immigració llatina, bengalí i subsahariana mostrava els seus fills a través de les webcams dels locutoris. Feien un ús comunitari d’internet! I això vol dir que als països d’origen d’aquests immigrants, al Marroc, a l’Amèrica Llatina o a l’Àfrica subsahariana, també tenien accés, ja en aquells anys, a internet! No existeix la divisòria econòmica. El que tenim és un canvi generacional: els joves, avui, tenen uns valors molts semblants als del pensament llibertari de Kropotkin: col·laboració i cooperació.

Sumem a la crisi econòmica una revolució cultural. Quina societat tindrem?

La societat depèn del que nosaltres siguem capaços de construir. El problema, per tant, sorgeix quan no sabem què volem construir. Durant la Transició, el nostre anhel era Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, i a partir d’això vam ser capaços de construir un consens amb una base compartida, comuna. Avui, o som capaços de començar a construir el país amb les escletxes de sobirania que tenim, o no ens en sortirem. Fins i tot li diria que potser hauria valgut més que ens haguéssim esmerçat a buscar escletxes de sobirania i aprofitar-les en lloc d’afrontar un procés tan desgastador com la reforma de l’Estatut. Recordi el cas de TV3: durant molt de temps vam ser alegals, però ningú es va a atrevir a tallar-ne la connexió.

Josep M. Bricall s’expressava en termes similars fa pocs dies.

Negociar amb Madrid ens és molt còmode, però seria molt més efectiu que dediquéssim la nostra passió i esforços a construir la Catalunya que volem.

¿El nostre gran error ha estat no construir una administració eficient, com em va dir Bricall?

Exactament. Durant la tramitació de la llei de l’administració pública a Catalunya vaig fer un informe en què vaig demostrar que teníem enormes possibilitats per innovar: podríem haver construït una administració diferent de l’espanyola, molt més flexible i eficient. Però vam optar per copiar els vicis de l’administració espanyola.

Som un país emprenedor i dinàmic, però ¿copiem els vicis de l’administració pública espanyola?

També hem sabut tirar endavant iniciatives innovadores, com ha estat la UOC. La nostra diferència és la nostra excel·lència. I li poso l’exemple de la nostra universitat: hem hagut de ser altament innovadors, a vegades ens hem equivocat, evidentment, però ens n’hem sortit! El 1994 vam ser capaços de pensar que una universitat per internet era possible. Això ens va obligar a repensar el model educatiu i a innovar. Diferenciació vol dir innovació: a Catalunya hem d’innovar.

¿La construcció nacional passa per la innovació?

Segur. I l’hi dic amb tota contundència: o innovem en el tipus de societat que volem o no anirem pel camí òptim.

L’administració pública catalana afavoreix avui la innovació?

No tenim el control sobre els nostres propis recursos i per tant hem d’administrar el que tenim, insuficient, com podem. Tot i que encara que els nostres recursos siguin pocs després de contribuir a Espanya, i malgrat que Espanya aposti per ser Argentina, tenim la capacitat per decidir quines són les nostres prioritats i podem aspirar a ser Finlàndia.

Catalunya i societat xarxa: hem assimilat bé aquesta revolució cultural?

És una qüestió generacional i depèn dels sectors. Tenim avantatges com són el nostre tamany, la posició estratègica al mapa, la condició de societat oberta i inclusiva que ha sabut fer de la immigració un valor. Però tenim una estructura empresarial, de microempresa, que encara utilitza poc les TIC: amb els nostres potencials, si aquestes empreses empressin les TIC, podríem fer un salt endavant. Encara no som una societat xarxa, però tenim condicions per convertir-nos en un node de la societat xarxa. Podem ser node de l’Euroregió, del sud del Mediterrani, però ens hi hem de posar: deixem els discursos de banda i pensem com podem utilitzar l’aeroport i el port per avançar. Enlloc de perdre el temps viatjant a Madrid i definint-nos, li insisteixo que hem d’aprofitar les escletxes de sobirania que tenim per començar a construir el nostre país.

La crisi econòmica, política i de relacions amb l’Estat fa més urgent que mai aquest enfocament?

Sens dubte. Els ciutadans hem de fer activisme civil, aquesta és la nostra gran esperança. I després de la manifestació del dia 10 de juliol soc altament optimista sobre les nostres possibilitats. Va ser una manifestació absolutament transversal, d’orígens, edat, lingüística…

Malgrat Espanya, Catalunya serà Finlàndia?

Certament, malgrat el que faci Espanya, Catalunya serà Finlàndia. Però només ho serà si hi aspira. Perquè si ens limitem al peix al cove, el nostre futur és Argentina. Per ser Finlàndia, hem de tenir un model clar i hem de començar a construir i aprofitar molt més del que hem fet fins ara les escletxes de sobirania. Els moments de gran creativitat de Catalunya, com va ser la Mancomunitat, han estat quan Catalunya ha tirat endavant i ha pres la iniciativa malgrat els entrebancs que li ha posat l’Estat. Esclar que tenir un estat propi ens facilitaria les coses, però mentre no en tinguem, és tant o més indispensable articular un projecte de país a llarg termini. Hem de saber cap on anem.

¿El nostre futur passa per aprofundir en la nostra diferència?

Passa per potenciar la nostra creativitat, esperit emprenedor, i per potenciar els nostres recursos naturals, que són les persones: l’educació és fonamental. Perquè tant a Espanya com a Catalunya s’ha d’adaptar l’educació als nous temps: les metodologies i les estructures educatives s’han d’adaptar a la societat del coneixement. El poder de les TIC no és que totes les escoles tinguin una aula d’informàtica, les TIC han d’impregnar tot el procés d’aprenentatge. Estem vivint un canvi cultural, un canvi de valors.

Catalunya farà aquest canvi cultural?

Hem d’acceptar que el món ha canviat i hem de pensar com podem aprofitar en positiu aquest canvi: ens hi hem d’adaptar. La clau és fixar-nos en l’habitació dels nostres fills, en la seva forma d’accedir als mitjans de comunicació, de comunicar-se, de relacionar-se. Tenim potencial i prou escletxes de sobirania per ser el que nosaltres vulguem. I tenim una societat civil molt viva i activa per empènyer els nostres líders a prendre decisions.

Imma Tubella és rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Catalunya no és autosuficient en res. Fins i tot hem d’anar a comprar rovellons a l’Aragó o a l’Europa de l’Est. La nostra indústria, que és fonamental per a l’economia catalana, és bàsicament transformadora: importem la primera matèria, la transformem i la venem en forma de productes acabats. Fa 100 anys, els empresaris catalans deien sentir-se més espanyols que ningú, ja que el 100% del seu mercat era l’espanyol, tal com els ho recordaven constantment els polítics centralistes. El 1995 –fa 15 anys–, el polític del PP Alejo Vidal-Quadras explicava en un article que Catalunya venia el 70% de la seva producció a la resta de l’Estat, i recomanava als empresaris que anessin amb compte a l’hora de fer manifestacions hostils contra el poder central. Ja havíem baixat el percentatge un 30%. En l’actualitat, els productes catalans –des del cava fins als cotxes o els llibres– es venen en tres blocs, més o menys equivalents: un 33% va destinat al mercat espanyol, un 33% el consumim nosaltres, a Catalunya, i un 33% és exportació fora de l’Estat. El procés de liberalització de l’economia espanyola, la integració a la Unió Europea i la globalització han rebaixat el pes de les vendes a la resta de l’Estat. Espanya és un mercat important, però el percentatge és a la baixa.

La producció catalana es pot mesurar també per les plantes de propietat catalana situades a l’exterior, que deuen ser al voltant de 200, distribuïdes arreu del món, però sobretot a la Unió Europea, a Mèxic i a la Xina. O bé per casos no tan excepcionals com el de Mango, que no produeix res del que ven en territori català o espanyol, però que és una potència mundial. En els dos casos, el centre de decisió és a Catalunya.

En tot cas, i com deia Joan Trullén, un economista seriós i de prestigi –Visca España, AVUI, 11 de juliol–: “Catalunya constitueix l’espina dorsal de la capacitat competitiva espanyola”. Dels onze sectors industrials amb què es classifica l’activitat industrial, explicava, set són liderats per catalans; la mateixa relació que la dels jugadors del Barça a la selecció espanyola, campiona del món de futbol. “Catalunya –definia Trullen–, aporta el gruix de la capacitat exportadora espanyola: un 250% més que Madrid, el País Basc o el País Valencià”.

La tradició històrica dels empresaris catalans ha estat de temor davant del poder polític que representa Madrid. De forma periòdica, en els darrers 200 anys es produeix de tant en tant a la resta de l’Estat un boicot contra els productes catalans, una amenaça contra els seus empresaris, o bé menysteniment per les nostres iniciatives. ¿Recorden aquelles manifestacions del president d’Endesa fa cinc anys dient que no volia ser un “empleado” de La Caixa, quan Gas Natural presentà una oferta pública de compra d’aquella empresa? O el president de la Confederació Espanyola d’Empresaris, fundada per un català –Carles Ferrer i Salat–, dient que aquella oferta era “tacaña, o sea catalana”? Potser és hora de començar a recordar que l’economia catalana és fonamental per a l’economia espanyola.

Sábado 10 de julio, gran manifestación de protesta por la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut con gritos mayoritarios a favor de la independencia. Domingo 11 de julio, sólo 24 horas después, multitud de catalanes celebran la victoria de España sobre Holanda en la final del Mundial de Sudáfrica. ¿Independentistas que apoyan a la selección española? ¡Los catalanes deben de ser esquizofrénicos!

La demencia colectiva es, ciertamente, una interpretación de lo acaecido el pasado fin de semana. Pero no es la única. Ni siquiera es la más razonable. Al fin y al cabo, sólo un loco puede pensar que cientos de miles de ciudadanos han enloquecido simultáneamente. Hay que buscar explicaciones alternativas. Ahí va la mía: todo el mundo sabe que en la selección española que compitió en Sudáfrica predominaban los jugadores del Barça, se jugaba con el estilo del Barça y se usaba la mecánica memorizada y la estrategia del Barça. El director de orquesta era del Barça. La seguridad defensiva era del Barça. El control del centro del campo era del Barça. Los goles (¡todos los goles!) fueron marcados por jugadores del Barça. Los medios de comunicación y los españoles en general hablaban con respeto de los jugadores del Barça: los alababan cuando se lo merecían, les agradecían su buen trabajo, su entrega, su talento y sus conocimientos adquiridos en la Ciutat Esportiva. Incluso aplaudieron a rabiar a Tito Vilanova por diseñar la jugada del córner que Puyol cabeceó a la red alemana en la semifinal. Vicente del Bosque, ex jugador del Madrid con un comportamiento exquisitamente caballeroso, nunca ocultó que el estilo de España era el que se veía cada domingo en el Camp Nou y expresó repetidamente su gratitud al Barça.

Yo mismo fui testigo de ese sentimiento de respeto y agradecimiento cuando el día antes de la final hasta tres personas anónimas que me reconocieron por las calles de Madrid me pararon, me felicitaron y me pidieron que diera las gracias al presidente Joan Laporta por haber construido el gran equipo que fue la base de la selección que acabó ganando el Mundial.

¿Por qué les explico todo esto? Pues porque pienso que muchos catalanes estarían dispuestos a aceptar a España si ésta fuera el reflejo de la selección del 2010: una España donde la gente de Catalunya fuera tratada con respeto institucional, con deferencia ciudadana, con buena educación y, cuando se lo mereciera (como en el caso del esfuerzo fiscal), con agradecimiento. De hecho, mirando hacia atrás, supongo que esa buena sintonía y ese respeto hacia el Barça que reinó en la selección española durante el Mundial es la sintonía y el respeto hacia Catalunya con los que personas como Jordi Pujol soñaron durante décadas. El clima de la selección se parecía al clima de cordialidad entre nacionalidades que había durante los primeros años de la transición, clima que llevó a muchos a creer que el encaje de Catalunya en España era posible y era deseable.

mayoría absoluta y ya sin necesidad de pactos del Majestic, el PP de José María Aznar se transformó en un despótico partido nacionalista y empezó una cacería de brujas catalanas en la que todo parecía valer para ganar votos: mentiras sobre supuestas persecuciones lingüísticas, boicots económicos, insultos a la inteligencia de la población, desprecio y menosprecio a los líderes políticos catalanes, falta de respeto por las decisiones tomadas por el pueblo de Catalunya, bilis, fomento del odio y utilización arrojadiza de la constitución. Todo esto, alimentado por una pandilla de diplodocus intelectuales y vuvucelópodos mediáticos, acabó por contagiar esa mentalidad jurásica a una izquierda cuyo tradicional anticatalanismo estaba aletargado desde la muerte del dictador.

Los ataques a las legítimas aspiraciones de autogobierno de Catalunya empezaron a venir, pues, de los cuatro costados. Y así se llegó a la famosa sentencia con la que un desacreditado tribunal repleto de jueces caducados, recusados y muertos declaró que lo que había pedido el pueblo catalán en un referéndum, que había aprobado el Parlament de Catalunya y las Cortes españolas y que había firmado Su Majestad el Rey no era constitucional (por cierto, vaya papeleta la de Su Majestad, firmando documentos ilegales). El sueño del encaje de Jordi Pujol se iba desvaneciendo y el espejismo de la transición estaba dando lugar a esa realidad desértica, inhóspita e insoportable para una gran parte de la ciudadanía de Catalunya. Aquel marido con el que se había casado a regañadientes hacía treinta años se había convertido en un ogro salvaje que coartaba su libertad. El matrimonio era ya demasiado incómodo para hacerla feliz… y, por primera vez, el divorcio aparecía como la única salida para una mayoría. De ahí las proclamas de independencia durante la manifestación.

Decía Ramon Trias Fargas que Catalunya no sería independiente hasta que no se la obligara. La masiva protesta del sábado no refleja esquizofrenia en los catalanes. Más bien demuestra que una España en la encrucijada está obligada a tomar una decisión: si quiere que el matrimonio sobreviva, debe aplicar el espíritu de la selección campeona del mundo al resto de la sociedad, la política y los medios de comunicación. Si, por otro lado, a España no le importa que se cumpla el sueño de Trias Fargas, sólo tiene que dejar que sus políticos y sus medios sigan empujando a Catalunya hacia la independencia a base de comportarse como auténticos españosaurios.

Xavier Sala i Martin és economista.