El juliol ha estat, tal i com s’esperava, un mes força calorós en tots els sentits. Les temperatures s’han enlairat i, pel que sembla, continuaran així durant una llarga temporada. Tot el que puja, diuen, acaba baixant. Però ningú no sap quan ni de quina manera.
La manifestació del 10 de juliol contra la sentència de l’Estatut va ser una prova d’aquesta calor que també s’ha escampat als àmbits polítics i socials. No fou una manifestació independentista, però seria de cecs no adonar-se de dues qüestions que van quedar ben a la vista: a la manifestació hi havia prou gent com per poder afirmar que estava present la centralitat del país i que, aquesta centralitat, cada cop reflexiona amb veu més alta i sense por sobre un escenari de possible trencament amb Espanya. La publicació del contingut íntegre de la sentència el dia abans de la manifestació fou, realment, una provocació tant en la forma com en el fons.
La imminència de les eleccions catalanes, juntament amb el parèntesi estival, fa difícil intuir quin és el camí que s’obrirà a partir d’octubre, però val a dir que la sentència ha provocat entre els catalans, siguin de la sensibilitat que siguin, alguna cosa més que no pas una simple febrada temporal. Som conscients de la seriositat del que afirmem, però reiterem que no voler veure la complexitat de l’assumpte seria un gran error. Ho sabem aquí i també haurien de saber-ho a Madrid. Arreglar els ponts que s’han esberlat, no serà fàcil malgrat les promeses de desplegar l’Estatut a través d’iniciatives legislatives que va fer el president Zapatero en visita a Barcelona.
I quan diem complexitat volem dir, precisament això. La prova és que el dia després de la manifestació Catalunya va omplir-se de banderes espanyoles i de ciutadans que demostraven la seva eufòria per la victòria de “la roja” al mundial de futbol. Catalunya és, certament, complexa i s’equivoquen els que la veuen només en blanc i negre. És per això que des de “SENTIT COMÚ” defensarem sempre la serenor com a element principal de l’activitat política. Una serenor que no s’ha d’entendre, de cap manera, com desistiment davant d’allò que creiem injust. No es tracta d’autoimposar-nos límits estrets a la nostra ambició, sinó simplement treballar a favor d’aquesta ambició mirant de cara una realitat que, reiterem, és més complexa del que alguns volen entendre.
Això sí, la complexitat no ha de servir per donar cobertura a la tàctica a curt termini que tan de mal ha fet a la política. Per això estem obligats a censurar els exercicis de funambulisme parlamentari que porten a les forces polítiques catalanes a pactar unes coses al Parlament que després són incapaces de mantenir al Congrés dels Diputats.
Deixant de banda la sentència i les seves conseqüències, el juliol també va fer pujar la temperatura a la Cambra Baixa amb el debat sobre l’estat de la nació. Cap novetat destacable, al marge de posar en evidència novament la solitud de Zapatero que ara sembla disposat a convertir-se en el campió de la contenció de la despesa. “Haré lo que tenga que hacer, le pese a quien le pese, y me pese lo que me pese”, va dir l’inquilí de la Moncloa. Ens agradaria creure’l, però malauradament la història més recent no convida pas a fer-hi més confiança que la justa i necessària. En tot cas, tindrem oportunitat d’observar-ne de prop la fiabilitat amb les discussions que encara s’estan duent a terme sobre la reforma laboral i la de les pensions, prevista aquesta darrera per al nou curs parlamentari.
Un apunt d’economia. Aquest mes ens ha regalat la publicació dels resultats dels tests d’estrès bancari que, suposadament, han demostrat que el sistema financer espanyol està en condicions de superar la situació actual i, fins i tot, un agreujament de la mateixa. És una bona notícia que ha suposat una reducció del preu de les emissions de deute públic espanyol fetes d’ençà la publicació d’aquestes dades. En tot cas, cal ser prudents i evitar el cofoisme. La situació segueix sent molt greu i cal estar ben atents a l’evolució dels mercats en els propers mesos. Tot passa per recuperar la sensatesa en política, i ser capaços d’aprovar finalment una reforma laboral útil i una reforma de l’estat del benestar que n’asseguri la seva pervivència a través de la racionalització de la despesa.
No podem tancar aquest editorial sense una referència a la recent prohibició dels toros a Catalunya. Malgrat els esforços per evitar la politització de l’assumpte, aquesta no ha pogut evitar-se després que el Parlament no doni el mateix tracte als correbous, bous embolats i d’altres festes que també utilitzen els toros com elements per al gaudi festiu. Entenem la satisfacció dels col·lectius animalistes i, al mateix temps, comprenem també el malestar dels aficionats al toreig. En tot cas, celebrem la llibertat de vot que CiU i PSC van donar als seus diputats a l’hora de determinar el seu posicionament i encoratgem a totes les formacions polítiques a practicar amb més assiduïtat aquest fet que allunya la política de la tàctica i apropar els diputats al carrer.
Tornarem al setembre. Coincidint amb el posicionament que “SENTIT COMÚ” farà sobre la situació econòmica i política de Catalunya davant les que, llavors sí, seran ja unes eleccions imminents. D’entrada, avancem que, passi el que passi quan els comicis arribin, el que sí estem convençuts és que necessitem una Catalunya forta i respectada i un Govern que sàpiga, sobretot, prioritzar els problemes dels ciutadans pel seu ordre real d’importància. En tot cas, en parlarem amb profunditat al setembre. Fins llavors, bones vacances.
Xavier Martí, president del “Grup cívic d’opinió SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”
+ Info
