Retallades i alguna cosa més
Article de Josep Manel Comajuncosa, publicat a l’Avui el 10 de juny de 2010.
A mitjans del 2008 la majoria d’economistes parlaven gairebé de la resurrecció de l’economista britànic J.M. Keynes a causa de la vigència de les seves recomanacions de política econòmica. Quan es feia evident que s’apropava una recessió amb deflació i una important caiguda de la demanda, tots els governs dels països desenvolupats i de les grans economies en desenvolupament van iniciar ambiciosos programes d’estímul fiscal, amb importants augments de la despesa pública i retallades d’impostos. Intentaven evitar l’error comès als anys 30 (i també als 90 al Japó) quan es va tardar massa a comprendre la naturalesa d’una crisi de demanda i no es van aplicar les mesures correctes fins que la crisi havia esdevingut ja molt profunda.
La idea era tan generalitzada que fins i tot l’FMI i el G-20 suggerien amb insistència a tots els governs que no tinguessin por de gastar diners a curt termini per salvar els seus sistemes financers i mantenir la demanda i així evitar una crisi de gran proporcions.
SORPRENENTMENT, PERÒ, MENYS de dos anys després ens trobem que la majoria de governs, sobretot europeus, es veuen obligats a canviar del tot l’orientació de les seves polítiques fiscals. Primer va ser Grècia qui va haver de prendre serioses mesures per retallar la seva despesa pública i així reduir el seu dèficit públic, forçada per la resta de països de la zona euro, que li van posar com a condició indispensable per obrir-li una línia de crèdit que la salvés de fer fallida. Després van ser Espanya i Portugal qui van fer una important pla d’ajust fiscal davant l’amenaça dels països forts de la zona que no els podrien ajudar com als grecs. Unes poques setmanes abans Irlanda, anticipant-se als fets, ja havia pres mesures en la mateixa direcció. Dimarts passat la cancellera Merkel va anunciar també serioses mesures per reduir la despesa pública alemanya, amb l’objectiu d’assolir un pressupost públic equilibrat el 2016. I el recentment electe primer ministre britànic ja està donant missatges a la seva població que s’hauran de prendre mesures doloroses en el futur immediat, tot afirmant que les xifres vermelles públiques amb què s’han trobat són pitjors del que s’esperaven.
EN TOS AQUESTS CASOS ENS TROBEM davant polítiques impopulars i amb un evident impacte social, perquè son una combinació de congelacions o retallades de les pensions i la possibilitat de futurs allargaments de l’edat de jubilació, reduccions dels sous dels funcionaris, retallades en serveis públics com la sanitat o l’educació, eliminació de les subvencions a les famílies creades els darrers anys, reduccions de les prestacions del subsidi d’atur, etc. I tot plegat s’està portant a terme en un clima de temor. Amb el missatge omnipresent que són mesures doloroses però inajornables.
ELS FETS DELS DARRERS MESOS i la ràpida rectificació de tots aquests governs, ens haurien de fer pensar doncs que les idees de Keynes són incorrectes? I que les seves recomanacions són equivocades? No del tot. El problema és que s’han comès dos errors: en la diagnosi del veritable problema i a l’hora de triar el tipus de mesures a implementar.
ANEM A PAMS. ÉS EVIDENT QUE LA GRAVETAT de la crisi financera motivada per l’extensió dels actius tòxics generats en el mercat hipotecari nord-americà obligava alguns governs a injectar diners per evitar una fallida de tot el seu sistema financer. I és evident que la retallada del crèdit i l’empitjorament de les expectatives de consumidors i empresaris necessitaven un cert suport per fer la recessió més lleu. Però l’ortodòxia econòmica hauria aconsellat gastar aquests diners d’una manera més profitosa. Amb un ull posat en el curt termini, però sense perdre de vista un horitzó més llunyà. La despesa hauria d’haver servit per millorar la productivitat de les empreses i el potencial de creixement de l’economia per tal que en el futur fos possible generar més rendes i pagar el deute. Sense quedar-se tan sols en meres transferències de diners que servien exclusivament per sostenir el consum en el curt termini.
A MÉS VA FALLAR TAMBÉ LA PERCEPCIÓ d’una part important del problema que veritablement estaven experimentant un nombre de països. Als Estats Units i al Regne Unit, i també a Espanya, Irlanda, Portugal o Grècia no tan sols hi havia una recessió pels problemes derivats de la crisi financera, sinó que aquests països experimentaven també les conseqüències d’errors que es venien acumulant feia gairebé una dècada: unes famílies i empreses massa endeutades, uns sectors financers sobredimensionats, una manca d’inversió en indústries productives capaces de generar riquesa en el futur, en alguns casos un excés d’inversió en el sector immobiliari. I, per sobre de tot, una pèrdua de productivitat que ha minvat la competitivitat als mercats exteriors i que ha generat un gran endeutament extern, tant públic com privat.
PER TANT, LA SOLUCIÓ VERITABLE no s’aconseguirà tan sols mitjançant les retallades fiscals per reduir el dèficit públic. Calen més coses. Cada economia ha de detectar les mancances pròpies i trobar la combinació de mesures que li permetin millorar la productivitat i recuperar xifres sostingudes de creixement. A l’economia espanyola és imprescindible una reforma del mercat de treball i del sistema financer. En canvi al Regne Unit sembla més necessària una reforma del sistema educatiu que millori la formació general de la població. A Grècia cal una revisió a fons del sector públic i de la cultura empresarial. Hi insistim: cada economia ha de trobar la seva solució. Però no podem pensar que el simple ajust fiscal solucionarà tots els problemes. Perquè no ho farà.
NO, KEYNES NO S’EQUIVOCAVA: cal sostenir la demanda en moments que aquesta pot experimentar una caiguda molt important. Qui s’equivocava era qui pensava que tots els problemes es trobaven només en la demanda. Per a moltes economies també n’hi havia a l’oferta. És a dir, a la capacitat de produir béns i serveis de manera eficient per poder vendre amb competitivitat al mercat intern i als mercats internacionals. I això simplement amb polítiques keynesianes no s’aconsegueix. Com tampoc s’aconsegueix simplement desfent les polítiques keynesianes.
LES RETALLADES SÓN NECESSÀRIES per calmar els mercats i fer sostenibles les finances públiques per salvar un cert Estat de benestar. Però després de retallar caldrà més coses: produir, innovar, vendre, generar llocs de treball… No serà fàcil.
Josep Manel Comajuncosa és professor d’Economia d’Esade.