Unitat, serenor i ambició
El Tribunal Constitucional ha sentenciat els recursos que planaven des de fa quatre anys sobre l’Estatut de Catalunya. El primer fet objectiu que se’n deriva és que ha estat una sentència excessivament tardana que posa en dubte la capacitat del Tribunal Constitucional per actuar eficaç i eficientment en un marge de temps raonable, tot i reconèixer la transcendència del tema en qüestió.
El retard del Tribunal Constitucional no és un fet casual. De fet, els treballs de deliberació entre els magistrats –amb recusacions incloses- han semblat en moltes ocasions més aviat un debat polític que no pas un debat judicial. Agrupats en dos blocs gairebé monolítics –conservadors i progressistes- els membres del Tribunal Constitucional han donat la impressió d’estar més pendents de preservar la fidelitat a aquells partits que en van propiciar el nomenament que no pas a l’anàlisi exclusivament tècnica i jurídica del text estatutari.
La sentència a la que finalment ha donat llum verda el Tribunal Constitucional, a falta d’una anàlisi acurada i exhaustiva de la mateixa, sembla fruit d’un exercici final de consens entre tots els magistrats per evacuar un text que pogués resultar assumible per totes les parts enfrontades. Ha estat d’alguna manera una sentència feta a mida dels dos grans partits polítics espanyols i de nuclis d’opinió dominants del tradicional nacionalisme espanyol. Aquesta tesi de la recerca d’un equilibri per part del Tribunal Constitucional, explicaria que l’Alt Tribunal hagi deixat intacta, per exemple, la referència a la “nació” del preàmbul de l’Estatut i que, a corre cuita, hagi trufat en paral·lel el text redactat pels magistrats de referències constants a la “indivisibilidad de la nación espanyola”. Igualment passa, per exemple, amb el capítol referit a la llengua, del qual ha quedat preservat el model d’immersió lingüística a les escoles catalanes, però, al mateix temps, el tribunal assenyala com a anticonstitucional la referència a que el català serà “llengua preferent” per a les administracions i mitjans de comunicació públics. On el tribunal no ha guardat cap equilibri i ha assenyalat sense cap mena de matisació la seva oposició al redactat de l’Estatut ha estat en els articles del mateix que fan referència a la magistratura, la bilateralitat i el finançament.
Els mitjans de comunicació han estat un bon termòmetre per avaluar l’efecte de la sentència des del primer minut després de fer-se pública. Mentre els diaris editats a Madrid han valorat de manera positiva el text –encara que en alguns casos des de posicions crítiques-, els mitjans de comunicació editats a Barcelona han fet seva una lectura més crítica de la sentència des de la posició clara i conjunta presa a partir de la publicació conjunta de l’editorial “La dignitat de Catalunya”. Aquestes dues lectures ben diferenciades també s’adverteixen entre els responsables polítics, en funció de si la seva responsabilitat s’exerceix en l’àmbit espanyol (PSOE, PP) o, per contra, a Catalunya (CIU, ERC, ICV i amb una posició més ambivalent del PSC).
Interpretar aquestes lectures tan diferents resulta senzill: Catalunya ha patit amb la sentència una retallada substancial en el projecte d’Estatut de Catalunya que els ciutadans van votar en referèndum ja fa quatre anys i, conseqüentment, és natural que des del país s’articuli una resposta que faci visible aquest malestar i afronti la pròpia dignitat com a país i societat. Una resposta que també haurà d’assenyalar el camí que s’haurà de seguir a partir d’ara per assolir les quotes d’autogovern i competències que els catalans van avalar en referèndum amb el seu vot.
Aquesta resposta, però, mereix varis pressupòsits previs que val la pena considerar. En primer lloc, la sentència s’ha d’acatar, tot i que, com ha assenyalat encertadament el president de la Generalitat, no es comparteixi. Només des de la serenor i des del respecte per la llei estarem en condicions de dibuixar un nou camí que permeti, finalment, donar sortida a les legítimes ambicions de més autogovern.
Una segona consideració és la necessària unitat de totes les forces polítiques, econòmiques, polítiques i socials, tenint molt present sempre els sentiments i la opinió de tots els ciutadans de Catalunya. S’han de deixar de banda els matisos i els interessos particulars per situar els posicionaments envers la sentència, i també aquelles actuacions que es vulguin dur a terme a partir d’ara, en el marc de l’interès general i treballant sobre la base d’un denominador comú que uneixi tots els catalans.
Un tercer element a tenir en compte és que no s’ha de caure en el parany d’interpretar la sentència sota la lògica de guanyadors i perdedors. Si bé és cert que la sentència fixa un marc i límits d’actuació en l’actual context constitucional de l’Estat espanyol, no és menys cert que n’existeixen d’altres que es poden recórrer, fins i tot de manera més pràctica i menys esgotadora.
I, per últim, cal que tots els passos que es facin a partir d’ara s’allunyin del tacticisme i la visió a curt termini. De fet, i mai és tard per exercir l’autocrítica, un dels mals que han acompanyat l’Estatut des del primer dia és l’excés de tacticisme que els partits van fer servir en la seva redacció i en els diferents processos de validació. Estaria bé que aquest error no es repetís.
Cal afegir també que la sentència arriba en un moment de gravíssima situació econòmica. Per tant, resulta també imprescindible que en aquests moments tan greus, Catalunya i Espanya, no es distreguin totalment d’allò que és una obligació també principal, i que no és altra que fer tot allò que sigui possible per assentar les bases, com més aviat millor, de la recuperació econòmica que tots desitgem i que no seran possibles sense un clima de concòrdia i convivència entre tots els territoris de l’Estat.
Per acabar, la sentència del Constitucional, tardana, ambigua, polititzada i, en alguns casos, excessivament dura amb les aspiracions catalanes, s’ha d’acatar. Però, en paral·lel, exigeix dels catalans unitat, serenor i, sobretot, el manteniment d’unes ambicions ja expressades en el seu dia però que ara hauran de ser assolides per altres vies que, d’una manera menys vistosa, poden resultar igualment efectives. És qüestió de posar-s’hi.
Xavier Martí, president del “Grup cívic d’opinió SENTIT COMÚ PER CATALUNYA”
Jaume Mussons i Estebanell juliol 1st, 2010 a les 17:01
Crec que parleu massa de l’Estatut, del tribunal constitucional i de voler refer el pacte amb Espanya. Aixó s’ha d’acabar. Heu d’anar mes directes a parlar de la independècia, aquí en el país i als organismes internacionals que puguin donar-nos suport. No hi ha res més a fer, no perdeu més el temps, Fomenteu per tot el país que l’única solució és la independència, engresqueu als catalans, demostreu les ventatges culturals i econòmiques que podriem tenir si fossim independents. Això es el que heu de promoure. Visca Catalunya lliure
Montserrat Soler juliol 1st, 2010 a les 18:59
Ara que tenim per escrit el que tots ens pensàvem que passaria és hora de reflexionar i d’ anar dibuixant un nou marc per a Catalunya que és el de la independència. Sé que això ens costarà però CiU ha de liderar el projecte que ens hi condueixi, és l’única formació tant aquí com a Espanya que pot marcar una transició pacífica cap els nostres objectius.
No cal que anem fem pedagogia a Espanya, Espanya no ens enten ni ens vol doncs no cal que gastem esforços, fem-los servir per donar forma a les aspiracions de tots i contruir un PAÍS tal com el volem.
Jo penso penjar la senyera al balcó amb un crespó negre, hi ha algú més que s’hi apunti?. Visca Catalunya.